Imatge de mostra Aquesta travessa recorre en quatre etapes entre les serres prepirinenques que hi ha entre la Noguera Pallaresa i el Ter: Montsec d’Ares, Serra de Cucuc, de Comiols, de Benavent, de la Conca, de Carrànima, de Carreu, Serrat Gros, Serra de la Guàrdia, Port del Comte, Serra del Verd, el Pedraforca, Serra d’Ensija, el Catllaràs, Serra de Fajabranca, els Rasos de Tubau i el Serrat de l’Auró.

Noguera Pallaresa – Segre – Llobregat – Ter
Participants: Bernat Sabater, Roser Monmany, Oriol Grau, Núria Monmany i Cesc Grau

Imatge de mostra

L’Ori arriba al refugi de l’estació de Cellers quan ja hem esmorzat. Hem parlat amb en Bernat i ens ha explicat que ha perdut el tren de la Pobla a Lleida. Ha sortit just quan ell hi arribava amb el Talgo del matí. No han servit de res les queixes i quedem que mirarà la manera d’arribar avui a Organyà.

Ens acabem de preparar i sortim de l’alberg de Cellers per la carretera C-13, que baixa cap al Doll. Creuem la Noguera pel pont que duu cap a Llimiana i un cop passat el Barranc de la Barcedana prenem la pista a la dreta. Al cap d’uns quilòmetres ens toca creuar aquest torrent, que baixa força ple. Hem de fer alguns equilibris per no sucar-hi els peus.

Després de resseguir la falda del Montsec d’Ares, i passat l’Hostal Roig, deixem a mà dreta la carretera que baixa cap a Vilanova de Meià i girem cap al nord. Al cap de ben poc, al límit d’un camp, surt una pista cap a la dreta. La seguim fins dalt de la Serra del Cucuc. A l’altura de la línia d’alta tensió tombem a l’esquerra per una pista pedregosa que cada cop té un pendent més fort. Hi ha alguna marca mig esborrada de GR. S’acaba a uns prats agradables, on decidim dinar una mica.

Per sortir d’aquella vall prenem una pista que fa unes giragonses que no es corresponen amb cap dels camins que marca el mapa, si bé té una direcció semblant a la que el mapa marca pel GR. Després d’un tram curt però dur, el pendent se suavitza, baixa una mica i va a parar a una pista en millor estat que ve del coll que hi ha a l’oest del Cinglo Alt. De seguida arribem a Bonrepòs, on ens visita el que serà una companyia fidel però no volguda al llarg de la travessa: la pluja.

Sempre comença igual: un xim-xim suau que poc a poc va a més, fins que ja no hi ha cap dubte que cal tapar-se amb l’impermeable. El ruixat fort dura entre tres quarts i una hora i llavors para. Per sort o per una mena de cinisme, entre ruixat i ruixat hi ha temps suficient per assecar-se, bé per l’esforç de la pujada, bé pel corrent d’aire de la baixada.

Imatge de mostra

Trobem la carretera asfaltada que ve de Sant Salvador de Toló i la seguim fins al Coll de Comiols. L’Ori tira avall cap al vessant del Pallars, li falten més de quaranta quilòmetres per recuperar el cotxe, que l’espera a Cellers. La Roser, la Núria i en Cesc baixem una mica en sentit sud, fins a Cal Garramitxo, on girem a l’esquerra, seguint la traça de tres línies d’alta tensió en paral•lel. La pista s’enfila suaument cap a la carena però sense arribar-hi; fa un flanqueig llarguíssim, enmig del qual comença el segon ruixat del dia, que va salvant valls i esperons successivament. En Bernat ens truca. Ja ha arribat a Organyà. Al final ha hagut d’anar fins a Balaguer amb el tren (que no seguia amunt) i seguir per carretera cap a Artesa, Ponts i Organyà. Ha tingut força sort amb la pluja i ara es dedicarà a cercar lloc per dormir.

Passada una casa coneguda com la Gavarnera, iniciem una nova pujada que es farà llarga per l’estat llastimós en què ens està deixant la pluja. Ja no hi pot res ni el Gore-Tex. El paisatge, però és molt bonic. No hi ha ningú més fora de nosaltres. Un cop al Cimadal, punt culminant de la Serra de la Conca, baixem cap al Coll d’Espina, i d’aquí cap al Coll de Faidella, on entrem a la Serra de Carrànima. Un rètol adverteix que els següents 26 km d’aquella carretereta són de revolts constants.

Baixem fins a Bóixols, on truquem en Bernat per dir-li que no podem seguir. Estem rebentats i hem trobat un edifici en construcció on podrem dormir prou confortablement. A més, es fa de nit. Tornem a trucar en Bernat. Hem canviat d’opinió: seguirem fins a Organyà per la carretera, deixant estar la baixada per Montanissell. Pugem fins al Coll de Bóixols i fem la baixada, llarguíssima, fins a Coll de Nargó a la llum dels frontals. Des d’allà ja només cal fer uns 5 km de carretera principal fins a Organyà, on en Bernat ens espera per sopar cuscús amb samfaina. Dormim a l’alberg de Santa Fe. La millor notícia és que l’habitació és a la planta baixa i que no hem de pujar escales.

Cap a les deu sortim, amb les forces renovades. Creuem el Segre i pugem cap a Fígols, d’on sortim en direcció cap a Voloriu. Al cap de poc, deixem l’asfalt per prendre la pista que porta cap a Forn. La seguim fins a situar-nos a la cara nord de la muntanya, sota la Roca de Peguera, on trobem un trencall d’una pista que s’enfila cap al coll que hi ha al sud d’aquesta vistosa roca. Un cop a dalt, podem admirar el Montsent de Pallars, la cara sud d’Andorra i la Cerdanya, on encara es veu prou neu. Seguim per aquella mateixa pista, ara molt més benevolent (els primers 800 m de desnivell es fan en molt poca distància), fins a la Collada de cal Penya, que ens dóna accés al Serrat Gros, on dinem. Els núvols van creixent, però de moment ens respecten.

Seguim cap al Coll Durau, on deixem un moment la bici per anar a veure el dolmen que hi ha al bony del cantó nord. Baixem cap al Coll de la Maçana, i d’aquí pugem suaument fins al Coll de la Nou. La curta baixada no ha compensat les pujades llarguíssimes del matí, quan toca pujar de nou, cap al Coll d’Ares.

Un cop allà, tirem avall per la pista, amb la intenció de desviar-nos a la dreta a un trencall que hauria de coincidir amb el primer revolt pronunciat. No el trobem i seguim avall. Tornem enrere per mirar si realment existia la pista que marca el mapa (en aquest punt es trenca la cadena de la Núria i l’arreglem) i trobem una antiga traça d’explotació forestal amb pins de 2 m al bell mig i un pendent d’un 30%. Com que l’alternativa és baixar fins a Ossera i afegir 300 m de desnivell a l’etapa, ja prou dura, decidim aventurar-nos per aquell corriol. Es pot baixar amb bici, a base d’esquivar pins. El pes de les alforges ens ajuda a no bolcar endavant.

Imatge de mostra

Al cap d’uns 150 m de desnivell, la pista passa a ser horitzontal i a tenir menys vegetació, durant alguns centenars de metres. Després torna a presentar-se coberta de gatosa, que posa a prova les nostres rodes. Al final de tot, afortunadament, arriba sense més problemes a la pista que puja d’Ossera, a l’altura del Torrent d’Ossera.

Com no podia ser d’altra manera, es posa a ploure de nou. I ens adonem que la roda del darrera d’en Bernat no ha resistit l’atac prolongat de la gatosa. Canviem la cambra. Al cap de poc, ja hi tornem a ser. Devia haver quedat la punxa incrustada a la coberta. I encara un tercer cop. Cada vegada més molls per la pluja. Afortunadament, a la tercera va la vençuda, i podem continuar el flanqueig del Port del Comte després de deixar enrere la Serra de la Guàrdia. Passat el Coll del Buc, una curta baixada ens porta a la carretera asfaltada. No ha parat de ploure, i només desitgem que el refugi del Coll de Port sigui obert, i així és. A més, no accepten que cuinem a dins, i ens veiem obligats a devorar el menú de la nit: albergínia farcida de gambes i ànec amb prunes.

La visió de la cara sud del Cadí de l’endemà al matí explica el fred que havíem passat el dia anterior: la part alta està enfarinada. Per sort, però, no plou. Sortim per una pista tancada al trànsit per una cadena. Fa uns revolts curts i marcats de baixada i inicia un flanqueig que ens portarà cap a la falda de la Serra del Verd. Al Clot de la Plana hi ha una cabana oberta i en bon estat. La baixada s’acaba al Riu de la Mola, on trobem la pista que ens pujarà cap al Coll de la Mola, on tenim una bona vista del Pedraforca, també enfarinat. La baixada cap a Gósol es pot fer pel GR des d’abans de la tercera paella. És pedregós però es fa bé. Dinem a la plaça de Gósol, que ens sembla tota una metròpoli, després de tantes hores en la solitud dels Pre-Pirineus.

Per guanyar temps, decidim baixar a Guardiola per la carretera. És un plaer veure com n’avança el comptaquilòmetres amb tan poc esforç. Un cop a Guardiola prenem la carretera que s’enfila cap a Sant Julià de Cerdanyola. Des d’allí, seguim pujant pels Plans, i prenem una pista que puja fort en direcció al Roc de la Clusa. Un cop a la base d’aquesta roca, s’ajau i inicia un flanqueig per les fagedes ombrívoles i fresques del Catllaràs. Més endavant hi ha alguna pujada molt forta que amb prou feines si podem fer dalt de la bici. Val la pena parar un moment per enfilar-se al mirador del Roc de la Lluna. Hi ha unes escales que arriben fins a dalt, on hi ha una plataforma. S’està ponent el sol darrera el Pedraforca. Ja només falta arribar fins al refugi d’Ardericó, on passem la nit.

La darrera etapa és la més suau amb diferència. Sortim del refugi d’Ardericó seguint la cara obaga de la Serra de Fajabranca. Passem la Collada de Montclús i baixem fins a Santa Eugènia de les Solls, una casa pairal impressionant i ben conservada. Aquí hi trobem la carretera asfaltada que va de Sant Jaume de Frontanyà a la Pobla de Lillet. La seguim fins al Coll de la Batallola i la deixem en arribar a Cal Cintet, una casa que hi ha al costat de la carretera a un quilòmetre de Sant Jaume. De nou per pista, arribem fins a Les Planes, una masia situada dalt d’un llom, a l’extrem d’una clariana del bosc. Continuem una curta distància cap a l’oest, fins a un trencall on girem a l’esquerra i comencem a baixar cap al Rec de Tubau, a la base dels Rasos de Tubau. La pista segueix aquest rierol fins a Sant Esteve de la Riba, una ermita construïda dalt d’un turonet. A continuació, remuntem la vall que ve de l’est fins al Coll de Balasc i d’aquí baixem fins a l’Auró, una masia habitada rodejada de prats plens de bestiar. Aquest tram es fa duríssim perquè la pista està en obres i el fang s’enganxa a les rodes i s’acumula als frens, fins al punt que deixa la bici bloquejada. Flanquegem fins al Collet de l’Auró, i baixem cap a l’Espolla i seguim la riera de Bufatals fins a trobar el GR-1, que seguim per la falda del Puig de Catllar fins a Ripoll.

Imatge de mostra


1a etapa: Cellers – Organyà 85 km i 1.620 m
2a etapa: Organyà – refugi Coll de Port 35 km i 1.760 m
3a etapa: Refugi de Coll de Port – Ardericó: 62 km i 1.620 m
4a etapa: Ardericó – Ripoll 35 km i 300 m

Altres