D'ençà que l'Hércules aixecà la tomba per
la seva enamorada Pirene i formés les muntanyes dels Pirineus,
fins pràcticament el s.XVII, les llegendes, les supersticions,
les històries dels caçadors i dels pastors eren sovint l'única
crònica que la gent tenia per conèixer-les.
És cert que podem trobar notes històriques que van reflectint
l'interès, la curiositat més enllà de les pors, que
personatges concrets han mostrat vers els Pirineus. Però malgrat
això no seria fins ben entrat el s.XVII, moment en que es redescobreixen
les aigües termals de certes zones dels Pirineus per al "gran
públic", és a dir, per a l'aristocràcia, que
aquestes muntanyes comencen a prendre un caire nou, seduint l'esperit
aventurer i romàntic d'alguns.
El desconeixement oficial d'aquestes muntanyes era tal per part de França
i Espanya que no existien mapes oficials de cap mena. Els exèrcits
de tots dos països únicament manegaven "informes"
dels passos fronterers, res de mapes. Així que no és estrany
que al 1716 el rei de França, Lluís XIV, ordenés
la formació del primer mapa dels Pirineus. Els oficials enginyers
La Blottiere i Roussel
es van encarregar d'aquesta tasca i el 1719 van publicar el seu treball:
"Legende de tous les cols, ports et passages des Pyrenees".
Malgrat la seva simplicitat i els errors, aquest era el primer intent
seriós per ubicar correctament cada muntanya dels Pirineus... Mentre
els cartògrafs es barallaven amb els seus pesats aparells, als
balnearis del Pirineus francesos, com ara Cauterets, Luchon
o Berèges, l'aristocràcia gaudia del paisatge i el
relax lluny de l'estrès de la cort.
Els oficials ferits a la guerra del moment (sempre n'hi ha una per fer-se
mal) arribaven per guarir les seves ferides, i notables de l'església
retrobaven la pau d'esperit. El 1785 enginyers militars de França
i Espanya comencen plegats l'aixecament d'un nou mapa dels Pirineus començant
per Fuenterrabia. El capità Vicente
Heredia per part espanyola i Reinhard
Junker per la francesa s'encarreguen de la direcció
del projecte. El resultat va ser un molt bon treball cartogràfic,
en el que per primer cop els cartògrafs dels dos vessants del Pirineu
es troben amb el problema de la duplicitat de noms així com amb
la necessitat de batejar cims sense nom.
Durant molts anys, l'Heredia serà
l'única figura d'aquesta banda dels Pirineus que apareixerà
entre tants i tants francesos. Com anava per feina, no va deixar referències
de les seves ascensions, però pels seus treballs i per la correspondència
amb Junker se suposa que va fer un
grapat de primeres.
Paral·lelament el 1786 altres científics comencen una tasca
similar al pic d'Anie, son l'Henry
Reboul (químic) que amb
el seu company Vidal (astrònom)
farien el primer tres mil oficial, el Touron
de Néouville (3035m. / 2 agost de 1787. Reboul
faria també el segon tres mil, el Quayrat
3060 m, el 1789). Pocs dies desprès (10 de agost) Vidal
i Reboul es troben treballant al cim
del Midi de Bigorre i de sobte apareix
un jove al cim que puja per a orientar-se en aquell mar de muntanyes.
La conversa va ser productiva pel jove, que d'aquesta manera s'assabenta
dels noms i alçades de molts pics que els cartògrafs van
catalogant. Però, qui és aquest jove ?
Es tracta de Ramond de Carbonnieres,
el jove secretari d'un cardenal que en aquest any de 1787 s'ha traslladat
a Berèges cercant una mica de tranquil·litat (bé,
no es tracta de qualsevol cardenal, és el cardenal de Rohan que
ha estat embolicat en un escàndol conegut com "l'affaire du
Collier de la reine", que portarà cua doncs per ell la reputació
de la reina Marie Antoniette va quedar tocada, a les portes de la revolució
francesa, però aquesta és una altra història...).
Quan Ramond de Carbonnieres va arribar
als Pirineus s'enamora de les muntayes i comença a patejar tants
racons com pot. Puja a la Bretxa de Roland, cosa que només
fèien els contrabandistes i gent poc recomenable. Tot pujant descobreix
una impressionant muntanya glaçada (el Vignemale)
i pot observar el desconegut vessant espanyol.
Durant els dies d'estada al Pirineu contracta a diferents paisans com
guies i desenvolupa una activitat febril: des del poble Oô
passa per el Portillón a la Vall d'Estós i
arriba a Benasc desprès de patir dues fortes tempestes.
Pernocta a Benasc i al matí següent enfila cap a l'Hospital
de Benasc i passa a Luchon. Fent la ruta descobreix la imatge
de la Maladeta i queda tant impressionat
que quan arriba a Luchon de seguida mira de tornar-hi. De Luchon
puja al Hospice de France i d'aquí torna cap a la
Maladeta passant pel Port de Benasc i baixant la
Peña Blanca enfila la Maladeta
pel llac de Paderna.
Passant de bloc en bloc els acompanyats ja no el segueixen i continua
tot sol fins ben amunt de la cresta (no se sap segur si fa el cim). D'aquesta
jornada deixaria descrita la seva primera visió de l'Aneto que
a l'hora és la primera referència escrita que es té
d'aquest cim. Baixant continuarà fins a l'Artiga de Lin
pel Coll de Toro passant pel Güell de Jueu.
De volta a París amb els seus records dels Pirineus escriurà
"Observations faîtes sur les Pyrénées" que
publicarà just abans de la revolució de 1789. Com que la
seva formació no era científica, dedicarà temps i
esforç a l'estudi de la botànica i la geologia, per retornar
als Pirineus al juliol de 1792, intentat oblidar el clima de terror de
la revolució a Paris. Ramond
es considerat com un dels pares del pirineisme, reconegut com botànic
i geòleg, el seu nom resta unit als Pirineus des de les roques
mes altes (Soum de Ramond) a les plantes
més humils (Ramondia Pyrenaica).
El Mussol