La llegenda del Alt Aragó ens explica que al segle V, quan els bàrbars envaeixen l'Imperi Romà, arribaren fins a un poblet del Pirineu les hordes del cabdill visigot Eurico. En el poble tres joves i belles germanes estan a punt de casar-se amb tres mossos.

Amb l'arribada dels bàrbars el pare de les noies i els promesos són fets presoners mentre les joves aconsegueixen fugir. Passats uns dies tornen al poble i contemplen amb horror la destrucció i la mort sembrada pels atacants.

Entre les ruïnes troben a un soldat visigot ferit en l'enfrontament amb els pobletans. Compassives, atenen al soldat que els promet intercedir per a alliberar a son pare i als seus promesos... després de curar-li les ferides, les noies acompanyen al soldat al campament on se les rep amb festa.

Passen dies i dies i no tenen novetats, així que li demanen al soldat que s'interessi, però aquest les menteix dient que els seus nuvis han abjurat de la seva fe, s'han fet arrians i s'han casat amb tres dones godes, anant amb part de la tropa d'Eurico a una missió.

Amb el pas del temps el dolor de les tres germanes es va mitigant i el jove al què van salvar es mostra ara molt sol·lícit arribant a demanar per esposa a una d'elles. Les altres també són preteses per altres dos joves guerrers.

Finalment es converteixen a l'arrianisme i es casen les tres... però la mateixa nit de bodes se'ls apareix el seu pare que les maleeix per haver abjurat de la seva fe. Penedides i aterrides fugen del campament i es refugien a les muntanyes com a penitents, construint-se tres petites cabanes.

El pare i els antics nuvis que havien aconseguit fugir dels gots, són capturats i penjats, moment en que un furiós torb i una immensa allau de neu sepulta a les noies en les seves cabanes al mateix temps que un terratrèmol alça en aquell mateix lloc tres immenses muntanyes, que des de aquell temps es coneixen com les Tres Sorores.

Des d'Aragó les Tres Sorores són visibles des de la llunyania en multitud de punts, tant llunyans com pròxims, cosa que no passa, com sabeu, des del vessant francès. Això va captivar a Ramond, que, a més pensava que aquella muntanya que semblava amagar-se quan t'apropaves, el Mont-Perdu, era la més alta del Pirineu.

Després del seu primer viatge als Pirineus el 1787 i de publicar a París els seus escrits i observacions sobre el viatge (1789), Ramond realitza una segona incursió als Pirineus, al juliol del 1792, segurament per a oblidar el clima de terror de Paris, en plena revolució. Recorre aleshores bona part de la serralada, entre la vall d'Azun i la vall d'Aran. L'aparent inaccessibilitat del Mont-Perdu des del vessant francès fa somniar a Ramond d'aconseguir pujar aquell cim i comença a madurar seriosament la idea de fer-ho.

Però l'agitació política d'aquell període fa que la seva empresa es vagi retardant. Són temps difícils i per a alguns el seu principal treball és no perdre, literalment, el cap. Ramond, considerat com poc afí a la moguda del moment, va estar de sort i mantindrà integra la seva anatomia, tot hi haver estat empresonat aTarbes durant set mesos, el 1794.

Finalment al 1796 comença la seva recerca del camí per pujar al Mont Perdut. Amb un nombrós grup d'acompanyants decideix temptejar les possibilitats pel circ d'Estaubé. Des d'allà, no sense esforç, intenten arribar fins a la bretxa de Tucarroya. El corredor gelat fins a la bretxa resulta esgotador i perillós; no retrocedeixen per la senzilla raó de que la por els impedeix fer-ho...finalment aconsegueixen arribar. El pànic de sentir el pendent glaçat a l'esquena es barreja amb la sorpresa front la impressionant panoràmica que tenen davant: la cara nord de Mont Perdut, la seva glacera i el llac de Marboré.

El paisatge que observen és, aleshores, un camp gelat sobre el que pengen amenaçadors seracs, que els gelen el cor. Baixen al llac i des d'allà a Pineta, per tornar a Estaubé pel port de Pineta. A aquesta primera temptativa seguirien altres, així com una contínua recerca d'informació a partir dels relats de pastors, caçadors i contrabandistes...

El Mont Perdut es resisteix i Ramond pràcticament renuncia a aconseguir el cim per la ruta del llac. Malgrat això creu possible arribar accedint per la cara oriental, pel coll d'Añisclo (que freqüentment cita com a port de Fanlo). Així, a l'agost de 1802 reuneix a dos dels seus guies habituals, Laurens i Rondó (Randou), perquè investiguin les possibilitats de l'ascensió pel coll d'Añisclo.

Els assenyala l'itinerari que vol que explorin: han de passar el port de Pineta i pujar fins al coll d'Añisclo i des d'allà vorejar i "reconèixer l'aspecte de les grades que s'eleven des d'allí fins la base del pic", després haurien de tornar per a informar-lo. Laurens i Rondó després de superar el port de Pineta es troben amb uns pastors de Bielsa.

Un d'ells sembla conèixer una mica la ruta i se'ls uneix. Malgrat això han d'anar temptejant els seus passos, els sorprèn la nit i han de passar-la a la vora de la glacera sense abric, ni foc, fins que el sol els tempera de nou. Amb la llum del dia aconsegueixen sobrepassar la glacera, salvar els últims obstacles i coronar el cim. Era el 6 d'agost de 1802, la primera ascensió al Mont Perdut de la que hi ha referència escrita.

La possibilitat que el capità Vicente Heredia, algú del seu equip, o el mateix pastor aragonès que va acompanyar els guies de Ramond hagueren coronat el cim amb anterioritat, quedarà per sempre com una suposició al no existir cap document que ho pugui certificar.

És de suposar l'humor que se li va posar a Ramond quan van tornar els seus guies i va veure el cas que li havien fet!!!. A més de considerar desgavellada i perillosa la gesta de Laurens, Rondó i l'aragonès, i de pensar que es va desaprofitar una bona oportunitat per a realitzar mesures baromètriques, el seu amor propi segurament es va veure ferit al no apuntar-se aquesta primera.

Malgrat tot el 9 d'agost de 1802 va partir acompanyat de Laurens, el germà d'aquest i un altre jove anomenat Pierre Palu. Aquesta vegada van seguir el recorregut que Ramond tenia en ment i sense més dificultats que les esperades van aconseguir el cim.

L'activitat muntanyenca de Ramond pràcticament va acabar aquell any, perquè després d'accedir al càrrec de prefecte de Puy de Dôme es va allunyar de la muntanya. Més tard altres insignes pirineistes, reconeixerien la seva figura: Schrader, va batejar el pic que tots coneixeu com Soum de Ramond i juntament amb Russell, Frossard i Packe van donar el seu nom a la societat acadèmica que van crear, la Société Ramond.

El Mussol