1931. Unes restes apareixen a la glacera de la Maladeta. Per les robes sembla que com a mínim són de fa un segle... Louis Baten, guia de Luchon que s'acaba de topar amb elles, de seguida relaciona: Barrau, Pierre Barrau "Pierrine", aquelles restes no poden pertànyer a un altre que al conquistador de la Maladeta.

La història comença molts anys abans, allà pel 1800. Eren els temps del descobriment del massís, temps en què no van faltar els enfrontaments entre alguns dels científics que començaven a estudiar aquelles muntanyes. Ramond i el botànic Lapeyrouse enfrontaven les seves opinions fins al punt de convertir-se en verdaders enemics. No dubten a aprofitar qualsevol oportunitat per a desacreditar el contrari. Així Lapeyrouse va convocar a Antoine Ferrière, membre del seu equip que treballava en el jardí botànic de Toulouse, i li proposa pujar a la Maladeta doncs dubta que l'afirmació de Ramond d'haver arribat al cim sigui certa. Ferrière segueix l'itinerari de Luchon a la Renclusa i aconsegueix arribar a algun punt per damunt del Portillón Superior. No va conquistar el cim però per la descripció que feia Ramond de la ruta seguida per ell, era fàcil admetre que Ferrière va arribar més alt i així Lapeyrouse s'apuntava un tant.

Evidentment van donar a l'ascensió la publicitat necessària perquè fos coneguda en els cercles científics, tant és així que, passats dos anys, l'enginyer de Mines Louis Cordier, es va acostar a Toulouse interessant-se per l'ascensió i amb ganes d'intentar-la, aprofitant que estava realitzant uns estudis geològics en la serralada. Allí contactà amb Lapeyrouse. Just en aquells dies Ramond havia conquistat el Mont Perdut, així que Cordier li ve com caigut del cel a Lapeyrouse: què millor resposta a la recent gesta de Ramond que pujar el baròmetre a un punt més alt com més aviat millor? Cordier parla amb Ferrière i aquest li indica el itinerari seguit amb detall. Però cal un guia i Ferrière recomana a Barrau.

Aquest home, Pierre Barrau, fuster en Luchon i conegut com "Pierrine", apareix amb força per primera vegada en la història. Havia acompanyat a Ramond i també a Ferrière en els seus intents i coneixia el terreny com ningú. No obstant Lapeyrouse intenta dissuadir a Cordier de contractar a aquest guia, dient que "no val per a les expedicions aventurades". Però el que pensa és que Barrau podria parlar de l'ascensió de Ramond i que Ferrière no va seguir el mateix camí, amb la qual cosa la seva "victòria" sobre Ramond quedaria en dubte. El cas és que quan Cordier arriba a Luchon acompanyat del jove escriptor danès baró Brunn-Neergaard, cap guia accepta anar-hi si no contracten també a Pierrine. I així ho fan.

Parteixen de Luchon el 8 d'Octubre de 1802, passen la nit a les runes d'una cabana a la vessant de Benàs i l'endemà enfilen el barranc de la Renclusa fins al Portillón Superior. Cordier creu que la Maladeta és la màxima altura de la zona, creença acceptada per la majoria en aquella època. Proven de pujar seguint la cresta, fins que els resulta impracticable. Al voltant dels 3000 m. el danès -neòfit en la muntanya- desisteix pel vertigen. Codier també acaba per abandonar aquesta aresta i juntament amb Barrau flanquegen sobre la glacera i arriben al Coll de la Rimaya on busquen un pas per travessar la esquerda. Triguen més d'un quart d'hora a trobar un punt mitjanament segur i creuen, col·locant-se en la nova aresta. Però una vegada en ella els és impossible seguir. Barrau seu sobre un bloc i Cordier recolzat entre les seves cames, realitza els seus mesuraments : el pic només està a 40 m. a l'est i a 29 m. per sobre d'els seus caps. A la seva tornada Cordier va redactar un informe pel Consell de les Mines donant per bona la superioritat del Mont Perdut sobre les Maladetas, perquè des de la seva posició només va poder observar els 3308 m d'aquesta punta occidental del massís que per sí mateixa impedia veure els cims.

Encara haurien de passar uns anys fins que el 29 de setembre de 1817, Fréderic Parrot junt amb Barrau arribaren al cim. El jove Parrot, havia acudit a Barrau (ja força gran amb setanta-un anys de l'època) com altres tants i aquest li va guiar fins on havia arribat amb Cordier. Barrau pretenia donar per acabada l'ascensió en aquest punt, però Parrot insisteix a continuar i es posa en camí. Barrau dubta i remuga però acaba per seguir-lo. I així, ajudant-se l'un a l'altre en una escalada vertical aconsegueixen el cim. Des d'allí Parrot divisa el Nethou (el nostre Aneto) i mentalment traça la ruta a seguir per a aconseguir arribar al seu cim. Encara no se sabia que era el més alt de tots els pics i per tant no suscitava excessiu interès.

Barrau va partir per última vegada a la Maladeta el 10 d'agost de 1824. En aquesta ocasió acompanyava a dos joves que havia enviat el Consell de l'Escola Real de Mines. Segueixen la seva ja conegudíssima ruta i arriben a la rimaia. Un dels joves guaita curiós a l'abisme. Barrau tempteja el pas i veu un pont gelat que sembla resistir. Col·loca un peu i s'impulsa, el pont s'enfonsa i els seus intents per trobar una presa salvadora són infructuosos. Pierrine desapareix en el fred buit per a sempre... La Maladeta, "la Més Alta", es maleïa a si mateixa i abonava la deformació del seu nom pels francesos, Maladette, maleïda.

El Mussol