Tots els autors coincideixen en parlar del Vignemale com la més alpina de les muntanyes del Pirineu. La seva impressionant cara Nord ha estat un desafiament per a tots els muntanyencs i científics que des del segle XVIII s'han anat acostant-s'hi. Uns van quedar sorpresos per la seva desafiadora verticalitat, altres per les seves característiques glaceres, úniques a la serralada. El cas és que, per una o una altra raó, el massís del Vignemale va captivar i segueix captivant a quants s'hi acosten ja sigui per a escalar, o simplement admirar-lo

La primeres visites científiques al massís comencen en 1787 quan Vidal i Reboul fan un primer mesurament del cim principal (Gran Vignemale, també Pique Longue), calculant una alçada de 3353 metres. Alguns autors assenyalen que l'1 d'agost de 1792 uns pastors aixequen un senyal al cim de Montferrat per tal que Junker pogués realitzar els seus mesuraments geodèsics i establir el límit fronterer dels dos països.

L'historiador Luc Maury, després d'estudiar les anotacions de camp de Junker, assegura que l'endemà aquests mateixos pastors, van col·locar un senyal al cim principal i així el 2 d'agost de 1792 el Vignemale es conquistava i Junker establia un mesurament de 3290 metres. Avui no es coneix el nom d'aquells pastors...

L'exploració del massís pròpiament dita comença el 1798, quan Ramond envia a La Beaumelle (un professor d'Història Natural) a estudiar la geologia de la zona. La Beaumelle aconseguiria el cim del Petit Vignemale pel la vall d'Ossoue a l'agost d'aquell any. Anys després, el 1822, trobarem al què serà famós pirineista, Vincent de Chausenque, trepitjant aquest cim i possiblement seguint l'aresta fins al pic que avui porta el seu nom (Punta Chausenque).

Al 1826 un nou equip de topògrafs fixaria l'altitud del Vignemale en 3298 metres, mesura que segueix vigent avui en dia.

Ja el 1837, en concret el 8 d'octubre, es data la primera ascensió documentada al Gran Vignemale, efectuada pel guia Henry Cazaux i el seu cunyat Bernard Guillembet. Intentaven trobar una ruta per a portar-hi als turistes.

Pujant per la Glacera d'Ossoue, passen la nit al cim i descendeixen per les canals de la Cerbillona. Un any més tard Cazaux repetirà l'ascensió (6 d'agost de 1838) acompanyat de Guillembet, J.P.Charles (que fos guia de Chausenque) i dues dones angleses: Anne Lister i la seva amiga Anne Walker (que va fer part de la ruta).

Quatre dies després els guies Cazaux i Guillembet condueixen a José Napoleo Ney Príncep de Moscou, al seu germà i al seu criat fins el cim per la mateixa ruta seguida per Miss Lister (avui coneguda com a ruta del Príncep de Moscou: Capçalera del riu Ara, port de Plalaube i Cerbillona).

L'ascensió del Príncep de Moscou va ser molt divulgada, perquè en 1842 el propi príncep va publicar el relat de la seva ascensió, en el que no va citar el nom dels seus guies ni tampoc si va haver-hi ascensions prèvies a la seva, per la qual cosa tàcitament s'adjudicava la primera... de fet no feia res més que mantenir el que el guia Cazaux li havia fet creure, que la seva ascensió era la primera.

Malgrat tot les veritats de la història semblen aliar-se amb la curiositat d'algunes persones per a no romandre eternament amagades... i així, més d'un segle després dels fets, va voler la casualitat que una jubilada anglesa d'Halifax, localitat natal de Miss Lister, aficionada a la recopilar les petites històries del seu poble, trobes els diaris de viatge d'aquesta a la biblioteca municipal de la mateixa localitat.

Això ocorria a mitjans de la dècada dels 60 del nostre ja "llunyà" segle XX. Miss Vivien Ingham, que així es deia aquesta dona, va quedar tan captivada pels relats de la viatgera que va decidir publicar alguns articles en l'Alpine Journal per a donar a conèixer els recorreguts de la seva paisana...

Resultà que Miss Lister no era una turista a l'ús de les que un podria trobar-se als Pirineus en plena època victoriana. Dona ja madura, que a partir de 1826 i gràcies a una herència familiar, va poder viatjar sense dificultats.

Es va instal·lar a París i va viatjar als Alps on va realitzar algunes ascensions (podria haver-se apuntat la primera femenina del Mont Blanc, a no ser per una sèrie d'imprevistos). En 1830 trepitjà per primera vegada els Pirineus i pujà al Mont Perdut entre altres cims. Quan vuit anys després torna als Pirineus, al costat de la seva íntima amiga Ann Walker, ja ha llegit el que Chausenque escrigué sobre el Vignemale i portava el repte de l'ascensió al cap.

Les dues dones arriben a Gavarnie i entren en contacte amb Charles (el guia de Chausenque) i aquest les posa en antecedents de la ruta que ja ha seguit Cazaux. Entren en contacte amb aquest últim i planegen l'ascensió. Com prèvia es marquen el Pimène, però Miss Walker, la més jove de les dos, es posa malalta durant l'ascensió i han d'ajornar-la. Era el 24 de juliol i Ann Lister ha complit ja els 47 anys.

El temps ha empitjorat però Miss Lister confia en una treva meteorològica, així que acorda amb Cazaux un preu per l'ascensió. Vint francs de l'època i cinc de propina més una ampolla de vi per a celebrar l'èxit al cim. El 6 d'agost el temps encara no ha millorat i el guia Charles tafaneja amb Miss Lister que Cazaux té un altre client preparat per a pujar al cim el dia 10 (el príncep), així que confiant en la milloria del temps decideixen sortir aquella mateixa tarda.

Carreguen les cavalleries i parteixen seguint el torrent d'Ossoue, la companya de Miss Lister, convalescent, segueix fins a Bujaruelo acompanyada pel cunyat de Charles. Els altres pernocten en una cabana prop del port de Plalaube (o Pla d'Aube) on es reuneixen amb Cazaux i Guillembert. Reprenen la seva marxa de matinada, al voltant de les tres, i creuen el port amb les cavalleries.

Tres hores més tard estan als peus de la Cerbillona on es detenen per a deixar els cavalls. Sobre les vuit estan sobre les neus de la Cerbillona i de seguida comencen a grimpar cap al cim, que aconsegueixen al migdia, després de creuar la glacera. Van baixar per la mateixa ruta, pernoctant en la mateixa cabana de la pujada.

Les angleses seguiran viatge fins a Jaca mentre Cazaux guia a José Napoleón Ney al cim per la mateixa ruta. Cazaux fa creure a l'aristòcrata que l'anglesa només va arribar fins la glacera... però "l'anglesa" acaba assabentant-se de l'engany per mitjà de Charles i moguda més per el "fair play" britànic que pel prestigi personal, fa que Cazaux certifiquí notarialment la seva ascensió com la primera.

Malgrat tot no va ser fins a l'any 1969 quan va veure la llum pública aquest document (en un article de l'historiador Luc Maury en la revista Pyrénées) en el que el guia reconeix que van pujar fins al punt més alt, al què segons creu, ningú havia arribat i que Ann Lister va dipositar dins d'una ampolla (segurament la de vi de la celebració del cim) un paper en què va escriure la data 7 d'agost, el nom dels guies i el seu, dipositant-la sota una fita de pedres.

La història de Vignemale seguirà anys després amb l'arribada del Comte Russell (setembre 1861), personatge que mereix per sí mateix un relat, perquè la seva passió per aquesta muntanya li va portar a comprar els drets sobre ella per un període de 99 anys (el 10 d'octubre de 1889), per això que també el conegueren com el "Senyor del Vignemale". Més tard (agost de 1879) Henri Brulle començaria les ascensions pirinenques de dificultat en aquesta zona, efectuant la primera ascensió pel corredor del clot de l'Hount.