DUES FERRADES I MOLTES BAVES
DOLOMITES - FERRADA BRIGADA TRIDENTINA (PISCIADÙ) I
FERRADA DE LUCA INERKOFLER
(PATERNO)
Jordi Calafell

Moure't pel laberint de vies ferrades que com una teranyina de filferros embolica el massís de les Dolomites et permet enlairar-te sense dificultats per les cingleres d'aquestes muntanyes fantàstiques i sentir l'erecció capil·lar que provoquen els grans abismes.

No penso fer les ressenyes de les dues ferrades que vaig fer, la Tridentina al plató del refugi Pisciadù (2587 m.) i la Innerkofler al Monte Paterno (2746 m.), ambdues clàssiques i de poca dificultat, sinó més aviat explicar-ne alguna anècdota que situa aquesta activitat en el context del campament d'estiu de l'Agrupació.

 

Em vaig estrenar a la ferrada de la Brigata Tridentina, una clàssica a la Torre Exner i al refugi Franco Cavazza sota el Pisciadù del grup Sella. Uns 700 m. de desnivell, 400 dels quals són de ferrada. Els meus companys, l'Albert Sambola - o el punki del cabell gris, com en diu l'Arnal -, que obria ruta enganxat al cul de qui el precedia, en Miquel Rico, que feia el reportatge i perseguia el cul d'en Sambola, un servidor, que anava enganxat al cul d'en Rico, i en Francesc Reixachs, que anava enganxat al meu i m'ajudava cada cop que em feia un embolic amb tants mosquetons.


Preciós, però molt concorregut, tothom es coneixia a la perfecció el cul del qui anava davant. A dalt, una encaixada, unes cerveses i tot seguit un descens per un sender on et podies fotre més d'una galeta, i atenció perquè era el sender núm. 666.


Ja dins el cotxe tot eren comentaris divertits i xerinola fins que el cansament ens va anar emmudint a tots. Tots? Tots no. D'en Reixachs va emergir una incontinència verbal - d'altra banda ja llegendària - que ens va acabar d'estabornir a tots i que ens provocava al·lucinacions visuals quan, tot mirant per la finestra, pregàvem perquè s'acabessin, d'una vegada, els revolts de la carretera.

 


L'altra clàssica fou la Innerklofer al Monte Paterno, una ferrada molt fàcil que té com a principals atractius les vistes sobre les Tre Cime di Lavaredo, el retorn per la impressionant Croda Passaporto i el saber que estàs trepitjant un dels escenaris més estranys de la Gran Guerra. Uns 400 m. de desnivell, dels quals uns 200 de ferrada. Si a la Tridentina havia de dissimular la meva poca habilitat amb els mosquetons, ací havia de dissimular les baves que em queien veient com l'Helena -la meva filla de 9 anys- ens seguia com una més, això si, vigilada molt de prop per en Miquel Rico i en Manel Navarro i acomboiada per en Toni Rocias i jo mateix, fent que se sentís capaç, forta i valenta. I no és que tot això no ho sigui per ella mateixa -que ho és-, sinó que a més crec que per primera vegada es va sentir integrada dins un cercle d'afinitat en el qual, gràcies a les petites dificultats tècniques i a algunes dosis de risc, va saber com és d'important comptar amb els teus companys de muntanya.

Contràriament al que ens imaginàvem, no érem gaires els qui aquell dia havíem decidit fer aquell itinerari. El butlletí meteorològic va enganyar molta gent amb una predicció pessimista. Abans de tornar-nos a trobar amb tothom fèiem un mos a la Croda Passaporto amb una vista incomparable sobre els estimballs corcats de galeries que anys enrere havien estat plenes de soldats i artilleria vària. Nosaltres mateixos havíem passat un túnel llarguíssim per arribar a l'inici de la ferrada. Quina història tan claustrofòbica, aquella de la Gran Guerra, i que immens era allò que ara nosaltres vèiem.

KALA

 

Les fotografies són totes de l'ascensió a la ferrada de la Brigada Tridentina (fotografies de Miquel Rico).
Més endavant farem la ressenya d'aquestes ascensions.