Josep Emili Ferrer - Joaquim Ricarte

Recordo perfectament la primera vegada que vaig arribar a prop del Port d'Oô. Era Sant Joan i aquell any encara estava tot molt nevat. La boira es va obrir un moment i vaig poder veure davant meu el llac superior de Gías i just darrera una gran muralla. Era el massís del Gourgs Blancs. A la seva dreta, un altre cim em va cridar l'atenció per la seva gran paret de roca que donava just al Port d'Oô. Era el cim Jean Arlaud, que antigament es deia Pic del Port d'Oô. Però el mal temps va acabar amb les meves il·lusions.

Naturalment vaig tornar-hi, i, passant al vessant francés pel Port d'Oô, vaig fer el cim del Gourgs Blancs per la via que va al Coll que separa al Gourgs Blancs del cim Jean Arlaud. Sentir els trons al cim del Gourgs Blancs no és gaire agradable. Vaig haver de còrrer (millor dit rapelar) cara avall, i el cim del Jean Arlaud, tan a prop, va quedar pendent.

Amb en Josep Emili Ferrer se'ns va acudir de fer tota la cresta dels Gourgs Blancs de coll a coll (del Port d'Oô fins el Port dels Clarabide). Es tracta de un recorregut aeri que passa per sis cims de més de tres mil metres i que es pot fer en el dia sortint del Refugi d'Estós.

Vam sortir molt d'hora del Refugi pel camí que segueix el riuet que baixa del llacs de Gías, encara que durant un breu moment s'ha de passar a la banda esquerra per superar un ressalt que dóna pas a un lloc pla, verd i amb aigüa, excel·lent per l'acampada (si aneu amb tenda no acampeu a la vora del refugi, pujeu aquí que és molt millor).

Vista del massís del Gourgs Blancs des del cim del Cap dera Baquo

Guanyant alçada per la paret de l'Arlaud

Ja som a prop del cim. La vall del fons és Estós. Les muntanyes del fons són les de la zona Batisielles-Pérramo. Destaca el cim de l'Escorvets.

La pujada al Port d'Oô (2.908 m.) sempre m'ha agradat molt. És una vessant lluminosa, cara al Sud, amb llacs, molt verda i amb neu fins al juliol. Trovareu de ben segur isards i marmotes. I tot això envoltat d'altes muntanyes a prop, i una excel.lent vista cap al sud (massís del Posets), que es va engrandint a mida que es guanya alçada.

Després d'arribar al Port (hi han vivacs abans d'arribar per la vessant espanyola i també a prop del coll), que té una entrada final complicada, i que està exactament tocant el Jean Arlaud i no al punt que sembla mes baix de la cresta, ens posem els gats i ens encordem, enllestint ràpidament la paret del Jean Arlaud que ens portarà directament al cim. Si ha una cosa que m'agrada és que no hauré de baixar (i després pujar) el port pel vessant francés. És una pedrera fastigosa. Si l'heu de baixar o pujar aneu sempre tocant el màxim de temps possible a la paret de l'Arlaud.

Cim de l'Arlaud. Unes pedres marquen el punt més alt on encara hi ha una bústia per deixar un paper. El cim del Gourgs Blancs es mostra majestuós. A l'esquerra es veuen els cims del Clarabide i Gias.

La paret SE. del Jean Arlaud és realment espectacular i, vista de lluny, dóna una impressió de dificultat que en realitat no té. La creua una gran cicatriu que recorreix tota la paret i que dibuixa una mena de zeta molt visible. Part del recorregut que vam fer va seguir aquesta cicatriu. La dificultat no va passar del II+ i a penes van caldre reunions. En ser una paret força inclinada hi havia una gran adherència i es pujava molt comfortablement tot gaudint d'una vista sensacional ja que es dominava tant la vessant espanyola com la francessa.
Poc a poc vem desfer el misteri d'aquesta paret i sense adonar-nos i amb poc esforç ens vam trovar a dalt del cim de 3.065 m. (que porta el nom del gran escalador francés mort precisament pujant al Gourgs Blancs a l'any 1938) amb la satisfacció especial que s'experimenta quan es fa un cim per una via molt desitjada. M'hauria quedat hores a dalt del cim. La vista del Gourgs Blancs des del Jean Arlaud és la millor de les possibles.

Passat el Gourgs Blancs la cresta es complica i es torna molt aèria

Però el Jean Arlaud només era el principi. Quedava per fer tota la cresta, ara tapada pel gran cim del Gourgs Blancs. El descens de l'Arlaud era una desgrimpada de II i es baixa mes bé cap al cantó espanyol, per sortir al final a sobre del mateix coll.

Del coll al cim del Gourgs Blancs (3.129 m.) vam anar caminant i amb la corda a la motxila. En un moment s'arriba al cim, on vam trovar la creu que recorda en Jean Arlaud. El millor moment del dia, sens dubte. Aquest és un dels indrets del Pirineu que recorden una mica als Alps. Les geleres del Gourgs Blancs i del Seil dera Bacquo s'extenen per la vessant francesa (cara nord), plena també de llacs. I cap al sud la vista es amplíssima, des de la Maladeta al Posets, que queda just devant nostre.

Mentres erem al cim van arribar les úniques persones que vam veure en tot el dia. A partir d'aquí vam tornar a estar totalment sols, envoltats pel formidable granit d'aquesta cresta.

Ens vam tornar a encordar i vam seguir la cresta que es complicava ràpidament només sortir del cim. Aquí començava el troç mes difícil de la travessa, però que mai va ser superior al III. Vam anar passant pels "quasi-cims" que conformen aquesta cresta. Un d'ells es el que li diuen Gourgs Blancs W. Encara recordo les divertides discusions i suposicions sobre el pedrot que devia ser el cim. Bé, si els que han fet la llista del cims de més de tres mil metres diuen que això és un altre cim… doncs l'apuntarem a la llibreta.

Anem deixant al darrera la complicada cresta

Cim del Lourde-Rochebavle. La cresta del fons, al mig de la foto, són els cims de la Punta del Sabre-Bachimala

Passat aquest cim, la cresta es complica més, fins que arribem a un punt de baixada que semblava molt difícil. Aquí ens vam sortir de la cresta (sempre, en tot el recorregut, vam anar pel vessant espanyol) baixant una mica amb un rapel curt molt especial que vam fer d'una pedra no gaire gran que estava estesa sobre una superficie plana (probablement aquest rapel es pot evitar si abans d'arribar a aquest punt es desgrimpa per un terreny que a nosaltres no ens va agradar gens).
Li vaig cedir amablement al Josep Emili l'honor de verificar el càlcul matemàtic que havia fet per comprovar que el nostre pes no arrosegaria el pedrot d'on penjava el rapel.
Aquesta zona esta força trencada i crec que va ser en ella on va tenir l'accident en Jean Arlaud en anar-se avall tot un bloc on s'havia agafat.

Vista dels Cims del Clarabide des del cim Lourde-Rocheblave

Aquí la cresta es dividia en dos. Una branca anava cap al coll de Clarabide i l'altra als cims del Camboué i St. Saud, que també arriban als 3.000 m. Encara ens va donar temps d'anar (fa baixada) al Camboué, de 3.043 m., un cim fàcil de fer i que, com està situat més cap al nord i separat del massís, ens va permetre una vista formidable sobre la cresta que havíem recorregut al llarg del dia. Després vam anar decidits al coll de Clarabide flanqueixant el Lourde-Rocheblave.

Del coll de Clarabide es baixa per un camí mol marcat (els cims de Clarabide i Gias són molt fàcils de fer des d'Estós i, per tant, són molt visitats) fins als llacs, on poc després vam trobar el mateix camí de pujada fins arribar de nou a Estós. Des d'aquí (després de estar sols tot el dia, ens va donar la sensació d'arribar a la Rambla) i en dues horetes, erem al cotxe i amb sis cims de tres mils metres a la butxaca.

Joaquim Ricarte

Cim del Lourde-Rocheblave. El gran cim del fons és el Posets

Cim del Camboué. El Bachimala queda més a prop

Descens del Lourde-Rocheblave cap al Camboué

Des del Camboué la vista de la cresta (i la cara nord) que hem fet és espectacular. A l'esquerra queden els Gourgs Blancs, després l'Armengaud i a la dreta el Lourde-Rochebavle.