L'amic Joaquim Olmo ha obert una nova via única i espectacular tot just davant d'una de les grans parets que tenim a Catalunya (compartida amb l'Aragó): Mont-Rebei.

El Santi ja me n'havia parlat i, poc abans de l'estiu, el Joaquim em va ensenyar la ressenya a la seva botiga. Era top secret, i no es podien fer copies fins que sortís a les revistes. Ara, la revista Vertex acaba de publicar la ressenya, i, per tant, ja podem escriure sobre aquesta escalada. S'ha acabat el secret.

Cal dir que al primer cop d'ull a la ressenya venien moltes ganes d'anar corrent a fer-la, malgrat que es tracta d'una escalada llarga de cresta i amb aproximació complicada. Però vies de 600 m. d'aresta al Montsec, assegurades amb parabolts, no n'hi ha moltes. I amb un escenari com aquest, cap.

Aquesta cresta es troba al Pantà de Canelles, a la banda d'Aragó. Comença a prop de l'aigua i acaba a l'ermita de Santa Quitèria i Sant Bonifaci (a la secció panorames hi ha una fotografia des de dalt de l'aresta).

Arribar per l'Aragó es força complicat. Si no es vol caminar molt, cal disposar d'un 4X4. Nosaltres vàrem escollir l'opció aquàtica. Gràcies a les kaiaks del Santi vàrem sortir de l'altra banda (prop de Corsà) tot just a la sortida del sol, per arribar amb una bona remada, que ens va escalfar els bíceps, a sota mateix de la via. Després de lligar les kaiaks a un parabolt que l'amic Olmo, molt previsor, ja ha posat pels que arribin remant, vàrem començar la pujadeta a peu de via (una mica complicada perquè el nivell del pantà era molt baix).

El primer llarg de la via es el més dur. És l'entrada a la cresta i es tracte d'un llarg molt vertical de 6a (es un V+ molt mantingut i dretot que per continuïtat es transforma en un 6a), de colors molt macos i que ens va deixar al començament del primer tram de cresta.

L'escalada és un seguit d'agulles, amb els seus “destrepes” i rapels (en total hi ha sis rapels, encara que el segon el vàrem fer despenjant-nos).

L'escalada va guanyant alçada amb el pantà sempre a sota i l'ermita de la Pertusa tot just davant nostre, a l'altre banda del Pantà. La sorpresa va ser trobar-nos trams molt aeris (fins hi tot vaig fer un pas de cavall de dos metres). Semblava que fèiem cresta al Pirineu.

La roca és molt bona a trams i a d'altres dóna la sensació de trencat (dues vegades em vaig quedar amb la presa a la mà). Es troba assegurada amb parabolts, però portar friends i tascons ajuda de tant en tant.

El millor moment de l'escalada és l'aresta esmolada. Realment espectacular, de molt bona roca i perfectament assegurada (V). Tot seguit ve un rapel espectacular. Es deixa de seguir la cresta i hem de rapelar cap a l'esquerra (vist des de dalt), entre dues torres. Poc després de començar trobem una cadena a la paret que indica l'existència d'una via a l'agulla.

Arriba el millor moment de l'escalada. El Xavi comença l'aresta esmolada

Aquest rapel és un dels més espectaculars que mai he fet, ja que entre les dues torres esta ple de grans blocs (alguns de la mida d'un cotxe) encastats, i dóna la sensació que en qualsevol moment se'n pot anar tot avall. Per afegir emoció al rapel, al final hi ha dues opcions: 1) anar-se'n al final de l'agulla fins tocar terra a la vertical de les cordes i sortir de nou escalant un petit llarg fins arribar a un collet entre les dues torres o bé, 2) el que va fer el Xavi, que va ser el primer en baixar, i va veure que fent oposició entre les dues parets i rapelant alhora es podia arribar directament al collet. Són uns quinze metres de rapel pendular (encastats) realment espectaculars. Es fa, a continuació, l'agulla (un llarg) per trobar-nos una altra vegada a la mateixa alçada de l'agulla que hem escalat abans.

Nou rapel. La següent agulla no es fa pel davant i cal agafar una mena de rampa que hi ha a la seva esquerra (es veu un parabolt a l'entrada de la canaleta).

En ser quatre, i amb tants rapels, l'horari se ens va espatllar una mica i vàrem arribar a dalt tot just quan es posava el sol. Ens va donar temps de signar al llibre que el Joaquim Olmo ha deixat dins d'un pot lligadet amb un cordill, amb un detall increïble: hi ha un llapis amb maquineta de fer punxa. Cal dir que per fer-lo en quatre hores, com diu la ressenya, s'ha d'anar molt, però que molt ràpid. Ja se sap: si no fas fotos, si no beus, si no menges, si no mires la paret de Mont-Rebei...

Total, que quan s'acaba l'escalada no s'ha acabat pas la cresta. Per sort, portava una petita frontal de LED, que només pesa 60 grams i que, en situacions com aquesta, pot ser la salvació. Per sort, també, una gran lluna va omplir el cel.

Encara vàrem fer dos llargs en ensamble sense posar cap assegurança (i malgrat que no vèiem res, donava la sensació que hi havia “pati”). Després dels dos llargs, ens vàrem treure els gats i va començar el tram més complexe, ja que les traces de camí no anaven per la cresta (que es complicava). Quatre amb una frontal és força enrevessat, però vàrem arribar finalment al coll on es por seguir cap a dalt, fins arribar a l'ermita, o anar avall pel camí que ha obert el Joaquim.

La decisió bona era arribar a l'ermita, seguir per bon camí fins a la casa de Montfalcó i amb la llum de la lluna, agafar la pista que arriba al mateix pantà i que porta a l'embarcador que han fet per als recorreguts turístics en barca pel pantà. Però aquesta solució tenia un problema: no ens portava a les kaiacs, ni al peu de via, on havíem deixat roba.

Santi, que en aquestes situacions sempre té solucions per tot, va prendre l'opció que va resultar la correcta: Xavi i l'Ismael baixarien pel complicat (i dret) camí, sense pes i amb la frontal, i nosaltres dos faríem el recorregut de la Ermita-Montfalcó -pista, amb el pes i sense llum, fins arribar a l'embarcador, on ens vindrien a recollir ells remolcant les nostres kaiacs.

El fet de portar walkies ens va ajudar força perquè de tant en tant ens parlàvem i sabíem que tot anava bé. Tots dos camins són complicats, però molt facilitats per les cordes fixes que el duet Olmo-Urquiza ha deixat posades.

Remant a les palpentes, l'Ismael i el Xavi van arribar al lloc on ens trobàvem, i tots plegats vàrem creuar el pantà passant de nou d'Aragó a Catalunya, amb un recorregut que a la llum de la lluna va ser una cloenda majestuosa a un dia sensacional, d'aquells que no s'obliden.

Per acabar, s'ha de dir que si aquesta cresta es trobés al Pirineu seria una de les grans clàssiques, i amb més dificultat que moltes de les més conegudes.


Joaquim Ricarte - Octubre 2004