Esquí de muntanya per la Puríssima, o el preu de la impaciència
Estació de L'Hospitalet, amb el Nerassol al fons
No és per la latitud on vivim, ja que els nostres Pirineus permeten esquiar ben bé sis mesos a l’any, període que hauria de ser suficient per saciar a qualsevol. Més aviat és condició humana: sentim que està nevant i ja ens morim de ganes d’esquiar, no ens podem esperar a que la neu s’assenti i a que hi hagi el gruix suficient. Sigui com sigui, no hi ha res a fer. Cada any tornem a ensopegar amb la mateixa pedra, o fent servir un símil més adequat, tornem a ratllar els esquís amb la mateixa pedra. El cas és que a tot això, aquest any s’hi ha sumat el magnífic aqüeducte de la Puríssima. La idea inicial era fer una travessa pel nord d’Andorra, començant a l’Hospitalet i acabant a Ordino o a Arinsal. El resultat, per bé que va acabar sent ben diferent (la travessa es va acabar a Vallter), no ens va decebre gens ni mica, malgrat tot. D’aquesta manera, dissabte vam pujar al refugi de la Jassa de Brunhic esquiant pràcticament des de l’Hospitalet. Més que un refugi es tracta d’una cabana de pastors amb un jaç on hi poden dormir quatre o cinc persones, una taula, un banc i una llar de foc. Venint de la vall costa una mica de trobar, ja que està una mica elevat a mà dreta. Cal anar fins al final d’un estanyol situat a la cota 1.976 per la dreta, per un camí que discorre pel peu d’un curt pendent. Quan aquest pendent es fa esquiable cal pujar en direcció al Cap d’Acaunhes, sota el qual hi ha la cabana.
L’endemà al matí el dia semblava bo, si bé van començar a circular uns núvols prims que aviat van velar el cel. Havent superat el coll que separa la Tossa de Pedourres del Pic de l’Alba vam descendir lleugerament fins a la sortida d’aigües de l’estany de Couart. Pel camí vam trobar un pluviòmetre. En poca estona vam tenir dues sorpreses desagradables. La primera va ser que vam veure el torb, molt violent, a la capçalera de la vall, on hi ha el coll de l’Alba, que havíem de saltar. Feia autèntic respecte i fins i tot vam plantejar-nos si era prudent seguir. Un cop vam decidir seguir amunt se’ns va presentar la segona sorpresa: el glaç que cobria l’estany era insuficient com per aguantar el nostre pes i per tant hauríem de vorejar-lo. D’entrada no sembla complicat pel costat dret, però hi ha un punt on dues llastres de roca vertical que moren a l’aigua impedeixen continuar si no és guanyant molta alçada i encara per un terreny complicat. Aleshores vam provar sort pel gel de nou.

Agafant-nos a les roques amb les mans per si de cas i mirant de transmetre els mínims esforços al glaç, vam aconseguir superar-les. Al final, va caler tornar a sortir de l’estany grimpant. En aquest punt, en Bernat va recolzar un peu fora dels esquís i se li va enfonsar... les precaucions havien tingut raó de ser. A l’estany superior de l’Alba ens va passar el mateix: vam fer una prova de càrrega a la vora de l’estany. Els cruixits del glaç van treure’ns del cap provar de creuar-lo per sobre. De nou, doncs, a improvisar un flanqueig. Aquest cop vam guanyar uns trenta metres d’alçada i, pel costat dret, vam poder superar l’estany, creuant un seguit de petites canals abocades a l’estany. Després d’una parada per endrapar quatre cacauets, vam fer l’atac final al coll de l’Alba, ja enmig de la boira i el torb. A dalt del coll, vam haver de treure la brúixola per encertar la baixada. La referència era anar cap a l’oest i en una ocasió vam haver de rectificar. Malgrat tot vam baixar pel vessant correcte i aviat vam arribar a la Collada de Juclar, on definitivament vam renunciar a la travessa inicial, que ens havia de dur en tres dies més fins a Ordino, per la vall occitana de la Coma de Varilles, Cóms de Jan, Sorteny... queda pendent. Vistes les condicions, ens va semblar més prudent baixar cap al refugi de Juclar, fer-hi nit i pensar què fer els dies següents. La baixada va ser prou agradable, i fins i tot en algun moment la boira es trencava i ens deixava veure l’estany superior de Juclar, que vam vorejar per la riba sud.
Arribant a l'estany de Coart, amb la Tossa de Pedurres al fons
El Pic de Ruf domina la vall de pujada. S'aprecia el torb a la zona del Coll d'Alba
Aquest cop ja no ens vam plantejar intentar creuar-lo i, de fet, l’estany inferior estava completament desglaçat. Vam continuar pel mateix vessant seguint, quan es deixaven veure, les marques de pintura groga que marquen el camí a l’estiu. En algun punt, no obstant, les vam perdre i vam seguir excessivament a prop de l’aigua fins que ens vam trobar atrapats entre una franja rocosa i l’estany. Va ser en aquell moment en què vam decidir superar aquesta barra rocosa per una canaleta que la travessa. Aparentment havia de ser fàcil (30 m de 45º), però hi havia tal acumulació de neu flonja que es va convertir en una nova epopeia.

A cada passa fèiem baixar la neu sota els nostres peus i el pendent creixia i creixia. El resultat va ser que vam obrir un passadís de més d’un metre de profunditat fent ziga zaga per tota la canal. Afortunadament, al capdamunt de la canaleta vam recuperar les marques de pintura, que vam seguir i que vam tornar a perdre al cap de poc. Uns quants blocs de roca ens van enganyar, fent-nos creure que finalment havíem trobat el refugi, però cada cop era la mateixa decepció; maleïda boira! Quan la perspectiva de dormir a la tenda anava agafant més consistència (eren quasi les cinc i començava a fosquejar), la Núria va dir el que feia estona que volíem sentir: l’he trobat! Aquest cop les línies de la teulada no enganyaven, ja no es tractava d’un bloc de granit. Un plat de cus-cus amb samfaina va ser la justa recompensa per un dia tan agitat i dur.
L’endemà al matí vam ser testimonis d’un canvi impactant i que ens va fer adonar de la sort que havíem tingut trobant el refugi: l’estany inferior estava completament blanc, quan el dia anterior estava tot desglaçat! La boira continuava enganxada a la muntanya, de manera que no vam dubtar a baixar cap a la vall d’Incles. El primer tram de la baixada va costar una mica de trobar, ja que el refugi està una mica elevat i cal encertar la canal per on baixar cap el torrent.

D’aquí en avall, les marques de pintura que trobàvem de tant en tant, els moments en què la boira s’obria i la fiabilitat del mapa ens van permetre anar trobant el pas correcte. Només en un punt vam sortir del camí i ens vam trobar en una tartera de grans blocs de granit que el mig metre de neu no era suficient per convertir en una pala esquiable. Tot plegat, una bona cursa d’obstacles. Quan miràvem enrere no ens crèiem que es pogués baixar esquiant per on havíem baixat. Un cop al fons de la vall, obstinats malgrat el mal temps, vam provar d’atènyer la cabana Sorda, per un camí que marca el mapa seguint el torrent del mateix nom. Va ser impossible trobar-lo i el bosc era massa espès com per improvisar-ne un altre.
Alba a l'Orri de l'Andreu, amb el Puigmal al fons
El Pla de les Salines, amb els Puigmals al fons
Finalment, vençuts per l’hora i per l’evidència vam decidir baixar una mica més, fins a Soldeu i informar-nos de la previsió pels següents dies. En Jaume i en Pere ens van assessorar magníficament: els tres següents dies serien igual que aquell a Andorra i en general a tots els Pirineus, especialment al vessant nord i més com més cap a l’Atlàntic. Per aquestes raons, vam decidir canviar de zona.

L’endemà agafaríem un autobús fins a l’Hospitalet, d’allà un tren fins a la Tor de Querol i després un altre fins a la Molina. Per sort dúiem un mapa de la Cerdanya i vam traçar una nova travessa que s’acabaria a Vallter. La bona combinació entre els tres transports va fer que abans de les nou fóssim a la Molina. Vam esperar que obrissin el súper i vam esmorzar a cor què vols. Plens d’energia vam carregar els esquís a la motxilla i vam començar la penosa pujada fins a la cota 1.700 (300 metres més amunt), on ens vam poder calçar els esquís de nou. Vam seguir la pista fins al coll Marcer, passant per la Pleta dels Anyells.
Seguint les indicacions d’un guarda forestal (que vam agrair especialment perquè la boira va tornar a fer-se present), vam creuar el Ras de la Basseta fins a trobar una clariana que mena directament a la Jaça de l’Orri de l’Andreu on vam fer nit. La cabana no té porta però té una magnífica llar de foc que nosaltres vam trobar proveïda de llenya seca. L’endemà vam reprendre el nostre camí. Seguint un camí marcat amb pintura groga, vam arribar directament al coll de la Bassa des d’on teníem una fantàstica visió de la Mola, el Montcau, el Montseny i Montserrat.

Des d’aquí ja no vam deixar el fil de la carena que, a través del cim de Coma Morera, del pla de les Salines, del pla de Gorrablanc i la Tossa del Pas dels Lladres, ens va dur fins a l’última pala del Puigmal. Vam coronar el cim a quarts de quatre de la tarda i ens les prometíem molt felices fins que vam veure l’estat de la pala que baixa cap a la coma de l’Embut: estava completament pelada per l’efecte del vent. Havíem d’anar esquivant pedres, tal com si d’un slalom es tractés. El tortuós descens va ser compensat pel darrer tram de la vall, l’Embut pròpiament dit, on el torrent s’engorja i obliga a fer girs curts al més pur estil francès.
L'Embut, baixant del Puigmal
Coll de Carançà, baixada per les Arques de Coma de Vaca, esquivant la placa de vent
Tanmateix, va fer falta esquivar dues profundes esquerdes en el gel, així que la godil es va convertir en skicross. Ja no hi va haver moral per pujar a l’alberg del Niu de l’Àliga, de manera que vam esperar que sortís el darrer cremallera i ens vam instal·lar al passadís de l’estació, on vam passar una nit confortable, malgrat el llum, impossible d’apagar. L’endemà al matí, tot i que a primera hora semblava que faria bon dia, vam sortir enmig d’una feble nevada. Vam remuntar la vall de Noucreus fins a coronar el pic de la Fossa del Gegant.

Tota la carena estava exposada a un fort vent que feia moure al seu antull (per no dir al seu aire) els núvols, que sovint ens limitaven la visibilitat. Vam baixar fins al coll de Carançà, on vam iniciar el descens per les Arques de Coma de Vaca. Per esquivar una placa de vent força evident vam haver de recórrer de nou a l’slalom entre pedres. El sopar i el dormir al refugi de Coma de Vaca va ser d’allò més reconfortant, i sort en vam tenir l’endemà, que aparentment havia de ser una etapa suau... De nou la boira i el vent glacial ens van acompanyar des de primera hora.
Quan vam atènyer el coll de la Marrana, però, va prendre proporcions desmesurades. Fins i tot les pistes de Vallter estaven tancades a excepció del remuntador de debutants! Per baixar calia remar en alguns moments, i en d’altres calia parar per esperar a recuperar la visió, tal era la quantitat de neu arrossegada pel vent. Vam acabar l’etapa molt d’hora, amb temps suficient per tornar cap a casa amb una curiosa combinació d’autostop (des d’aquí un agraïment als dos excursionistes de Sant Feliu de Guíxols que es van apiadar de nosaltres), autobús i tren.

El preu de la impaciència, com s’ha pogut veure, es tradueix en poca neu i mal assentada, estanys que no es poden creuar per falta de gruix de gel, mal temps crònic... hem entès perfectament perquè les guies recomanen fer les sortides a partir del gener. No obstant, com som!, estem segurs que l’any que ve tornarem a caure al mateix parany, i és que, amb tot, guardem un record inoblidable d’aquesta setmana de solitud i d’obrir traça per les nostres muntanyes.
Descens de la Coma de Vaca, trencant alguna cornissa
 
Del 3 al 9 de desembre de 2005
Bernat Sabater, Núria Monmany i Cesc Grau