Des del cim del Pedraforca, mirant cap al sud, destaca una serralada que queda molt a prop. Durant molts anys havia quedat aparcada la meva visita a aquesta petita, però maca, serra, que és un gran observatori, tant sobre Catalunya com sobre la serralada Pirinenca.

A la tardor, un dia amb una visibilitat excepcional, vam anar cap a Saldes. Com l'excursió era curteta no hi havia cap problema d'horari. Vam esmorzar al forn-bar de Saldes (que té uns pastissos de mort) i vam quedar tan tips que pensava que no podríem donar un pas. Com que encara hi havia una estoneta en cotxe fins agafar el camí que ens havia de portar a dalt del cim, va donar temps a pair l'entrepà de llom, la cervessa, la coca i el tallat.

Sara, als rasos d'Ensija. Al fons es veu el refugi i el cim del Cap de Llitzet.

El refugi de la Serra d'Ensija. Al darrera es veu el Pedraforca.

Aquí hi ha aigua bona, per tant és recomanable agafar-ne suficient per tot el dia, encara que més amunt hi ha la font de l'Orri.

Hi ha també un pal indicador que ja ens adreça cap al cim. El camí s'enlaira de seguida sense descans. Però es fa molt bé.

Com que no hi havia pressa (al cim vam arribar en 2h. 15'), paràvam sovint ja que l'horitzó canviava contínuament a mida que ens anàvam enlairant.

En apropar-nos a la carena final (hi ha un pal metàl.lic clavat a terra), nosaltres ens vam desviar cap a l'esquerra de la serra (com si anéssim a la Creu de Ferro, que és el cim de la Serra que queda més al Sud), suavitzant així el recorregut. Hi ha camí per anar més directamente, però no sé si val la pena.

En arribar a la carena sorprén la seva amplada. Són els rasos d'Ensija. Aquí anirem cap a la dreta, sense pujar encara a la cresta. És un immens espai on trobarem fins i tot... un refugi!. Deu ser un dels pocs refugis del nostre país situats a dalt de la muntanya. Jo diria que els refugis cal fer-los abaix, no?.

Agafant el camí que porta al cim. Al fons es veu el cim de la Creu de Ferro.

Ens acostem al cim. Es veuen la creu i el pal que el senyalen .

No puc comprendre les raons que van portar a fer-lo aquí a dalt. Naturalment no hi havia cap persona.

És del tipus del refugi de Goritz, fet als mateixos anys i per això el seu nom original va ser Refugi "Presidente Delgado Ubeda…".

Del refugi al cim, el Cap Llitzet (2.307 m.), hi ha un no res. Malgrat que feia sol i no teníem ni un núvol a prop, un pel de vent espatllava una mica l'estada al cim.

Però la visibilitat era increible. Només arribar, en Josep Emili va senyalar de seguida que cap a l'oest es veian el Turbón i el Cotiella, cims de l'Aragó que estan força al sud i lluny de la serralada Pirinenca. Cap al nord-oest es veia tota la serralada fins l'Aneto. La seva taca de neu blanca era inconfusible. També teníem una vista sensacional sobre el Cadí, el Moixeró, la Molina i tots els cims de la Cerdanya. I cap al sud, Montserrat surtia de la boira i semblava molt més gran. A l'oest, més a prop, els Rasos de Peguera i el Port del Compte.

Anàvam tan sobrats de temps que em vaig permetre fer una clapadeta al cim. Aquest és un vici que no té preu i que poques vegades puc donar-me.

Al despertarme vaig fer les fotos de record, incluïnt una circular pels "Panorames" de la nostre pàgina Web.

Sara a la creu del cim amb una visibilitat excepcional

Cap al sud es veu tota la Serra d'Ensija

Ben a prop i cap al sud, es veia el penyassegat que forma la famosa paret de la Gallina Pelada, lloc de magnífiques escalades. I cap al nord la vessant sud del Pedra. Potser des d'aquí hi ha la millor vista sobre el massís, encara que no es veu amb la seva forma típica de forca, ja que els cims queden en línia i el Cabirols Inferior queda difuminat.

Un tranquil descens ens va portar de nou al cotxe i encara no eran ni les cinc!. Per tant, nova visita a Saldes, ara al bar, que l'estomac demanava una mica de guerra.

Us recomano fer aquesta tranquila excursió a la primavera o a la tardor.

Joaquim Ricarte amb Sara Gomez i Josep Emili Ferrer