Un desafiament.... Aquell cap de setmana se'ns havia resistit! Havíem començat la pujada al refugi sota un cel particularment carregat i vam ser sorpresos a meitat de camí per una tempesta. Llamps, trons.... i arribà la pluja ! Una bona ocasió per provar el meu nou Gore-Tex, em vaig dir tot corrent, més que caminant, de tornada al cotxe.

Més ens allunyàvem d'aquesta Vall d'Herens de tempesta i més magnífic lluïa el sol tant esperat ! Amb la ràbia al ventre vam arribar a casa... sense muntanya aquest cap de setmana!

Durant tota aquesta setmana, no he fet una altra cosa que pensar en ella... Me la imaginava. En somnis la tocava, contornejava el meu cos imaginant els passos acrobàtics que l'aresta m'obligaria a fer. Volia conèixer-la, descobrir-la. Es deixaria fer? I quan?

Divendres ja no aguantava més. Esperava el moment de tornar-hi. Em moria d'impaciència.... A les 16 h surto del treball, excitada com mai abans, faig la meva motxilla a tota velocitat i volo cap a Lausanne a segrestar, més que recuperar, el meu company de cordada...

A la carretera que ens separa de la Vall d'Herens veig desfilar amb plaer noms ben coneguts: Saint-Maurice, Martigny.... i al final, Sion, capital del Valais. Després és una carretera en petita la que remunta la Vall d'Herens fins a Evolène i finalment a l'aldea de la Forclaz. Anem encara més lluny, fins al final de la carretera. Portem el nostre vici fins el límit de deixar el cotxe exactament al mateix lloc i el la mateixa posició que el cap de setmana anterior, entre dos grans avets tranquil·litzats, potser per intentar esborrar la decepció del cap de setmana precedent.

 

En només uns minuts ens calcem les botes, ens enfilem la motxilla, tanquem el cotxe, i partim... L'excitació és al seu màxim ! És impossible distingir encara la Dent Blanche. D'entrada hem de remuntar un bosc apaivagant per un excel·lent corriol. A la sortida d'aquest bosc la veiem. Però per aquesta ocasió s'ha vestit de blanc !! La seva ascensió serà segurament més difícil del que ens pensàvem ! De fet ens plantegem si serà possible. Però entre el dubte i la inquietud es la voluntat la qui s'imposa i continuem el nostre camí tranquil·lament.

Cap al vespre, amb els darrers raigs de sol que s'extingeixen, l'atmosfera de la muntanya canvia.

Ens sentim sols.

Lluny de tot.

I és fàcil deixar-se endur per la quietud d'aquest indret.

No tenim ganes de caminar massa ràpid. Cal aprofitar, no perdre's el plaer dels colors que canvien, dels animals que passen i de les flors que s'adormen.

Guaita. Apareixen ja, gairebé massa d'hora, les cabanes pel bestiar que havíem localitzat durant la nostra primera temptativa. Fem bivac aquí (Alpe Bricola, 2415 m. ). En un d'aquests refugis construïts exclusivament de l'ensamblatge de blocs de pedra i algun poltre de fusta. Refugis típics dels prats alpins.

El sol ens acull en despertar. Un exigu esmorzar al costat de l'abeurador deixant el sol despertar els nostres cossos i reprenem la ruta, plens de joia pel fet de caminar sols en aquest paradís. En direcció a la glacera de les Manxettes, que hem de travessar lateralment per arribar a l'aresta rocosa on començaran demà les dificultats i on es troba el refugi Rossier ( 3500 m ). Pel camí trobem marmotes i cabres alpines que ens abandonen en arribar a la llengua de la gelera. Una curta travessia sense cap risc per arribar a la morena sud, que ens permetrà accedir a les pendents de neu sota el refugi. Una petita pausa per apreciar la bellesa de la Vall d'Herens que s'estén als nostres peus i voilà! ,el nostre refugi ha desaparegut en un enorme núvol ! Ben aviat nosaltres també ens veiem obligats a entrar en aquest núvol i ens trobem envoltats d'un blanc irreal en totes direccions. El moment d'inquietud passa, i malgrat que no hi ha cap traça sobre la neu l'itinerari està perfectament indicat per trespeus blanc-i-blaus col·locats cada 50 metres. Així és fàcil trobar el refugi, inclòs amb aquesta espessa boira!
Escalada al Grand Gendarme (IV)

Des del refugi és impossible veure la nostra via. Un cop d'ull ràpid ens indica que malgrat la molta neu que hi ha, la roca es manté seca allà on és més vertical. Però el temps no pinta gens bé i ens temem que a la nit pugui ploure i gebrar recobrint la roca d'una pel·lícula de glaç. Veurem demà al matí. Ara és hora de reposar i rehidratar-se. Els núvols ens rodegen pertot i tenim la sensació d'estar en un lloc misteriós, abandonats de la civilització.... Plenitud!

Li guanyem la partida al sol. Estem dempeus i preparats per sortir ben abans que ell es desperti. Quina sorpresa !!! El cel estelat, ni un sol núvol en perspectiva.... Estem a punt... L'excitació remunta..... ràpid... cal partir !! L'avantatge d'aquest refugi és que està al peu de l'aresta així que les dificultats comencen de bones a primeres, sense aproximació prèvia. Genial !! Sota els ulls del Carro Gran i de Casiopea remuntem apassionats l'esperó rocós just darrera del refugi. Devem tenir pinta de dos bojos passats de voltes més que de dos alpinistes experimentats ! Ens elevem ràpidament sobre l'aresta de roca fàcil (II, amb algun pas exposat i vertiginós en III) per arribar a un esperó de neu fàcil, sobre el fil de l'aresta principal. Roca fàcil i de nou una aresta de neu impressionant per les seves cornises.

Una cordada contorneja alguns gendarmes per la dreta

Tota la bellesa de la muntanya esclata en aquell moment. Una fina mitja lluna il·lumina la neu d'un argent superb, aquest color indescriptible a aquell que mai l'ha vist.

Apago la meva frontal per respectar aquesta lluentor màgica i no deteriorar aquest paisatge fantàstic.

Admiro.

Em relaxo completament en aquest nou univers efímer.

Però ben aviat, el sol es lleva i tenyeix de rosa el més alt del Cervino. La calma lunar deixa pas al dinamisme del sol naixent. Grandiós.

Ja estem al peu del Grand Gendarme. Evidentment no en tenim cap dubte. Per nosaltres és inimaginable de rodejar-lo per sota! Continuem pel fil de l'aresta en l'estil més pur i elegant. Excel·lent. Dos llargs (IV) que el meu company de cordada s'aplica a superar a l'estil Jean-Antoine Carrel, el més ràpid possible amb el mínim de protecció necessari. Un petit rappel ens permet baixar per l'altra banda per continuar l'aresta. Ens hem fixa't com una qüestió d'honor superar tots els gendarmes.... un de sol es manté inexpugnable i ens obliga a rodejar-lo per l'esquerra, escopint-nos vers el buit de la paret oest (alguns passos en III) i recordant-nos que en muntanya, és ella qui decideix. Al final arribem a l'aresta de neu estreta i vertiginosa que ens porta directe al cim.

Quina felicitat! Una creu de ferro de 1966 ens acull.

Pausa per esmorzar.

En l'aresta cimal de la Dent Blanche (4.356 m)
Admirem davant nostre tots els cims companys de la Dent Blanche : el Cervino, la Dent d'Herens, el Weisshorn, el Breithorn, els Liskamms, el Monte Rosa... entre els més alts, però també les superbes Dents du Midi i fins i tot el Mont Viso, al fons... i aquell, darrera el Grand Combin... si ! És el Mont Blanc ! Ha ha ha... Ric per mi mateixa pensant en tots els alpinistes vinguts de tot el món per intentar els cims mítics i prestigiosos com la Verte , les Jorasses, la Dent du Geant.... Tota la gent que formigueja en aquell massís, sense comptar les hordes de turistes que prenen a l'assalt el tren de Montenvers o el telefèric de l'Aig. du Midi.... amb les cues que s'hi formen.... i nosaltres... sols ! Sobre aquest cim a més de 4.350 m .... Ens delectem aprofitant al màxim de la vista i de la solitud, allargant la nostra pausa... Cap ganes de baixar... estem bé aquí.

Ho pagarem a la baixada arribant amb els darrers rajos de sol però poc ens importa ara.

Ara que el cim de la Dent Blanche és nostre.

El descens s'efectua pel mateix itinerari, la major part del temps desescalant i en els trams més verticals hi han ràppels instal·lats. Just abans d'arribar al refugi els núvols es formen de nou al voltant nostre. Decididament a aquest refugi li agrada viure dins la boira ! Al refugi empaquetem ràpidament els nostres afers i fem el ple d'energia. El descens s'anuncia humit.... La neu de la glacera és una sopa i ens enfonsem fins els genolls. Però estem tant contents d'haver realitzat aquesta ascensió que la dificultat per progressar no ens lleva ni un bri d'alegria. Anem rememorant els moments forts de l'aresta, els diferents sentiments que ens han passat pel cor...

La fi de la neu és també la fi de la boira. Retrobem el sol, el camí ben marcat i aviat la vegetació. Primer pobre, herba dura i resistent. Tot fent camí parlem dels propers caps de setmana (el Mont Blanc per la Brenva , el Cervino per la Lyon.. .) i dels futurs projectes de vacances (Menorca en kaiac, la Nova Zelanda en bici, l'escalada a Malí....). L'herba alpina dóna pas a les flors de nerets i genciana... la vegetació es diversifica. Inconscientment sabem que ens aproximem a la fi d'aquesta superba jornada i les animades converses es redueixen deixant-nos envair de nou per la solitud i la calma que ofereix aquesta muntanya avui tan acollidora. El pas s'accelera però el temps s'alenteix, com per mostrar aquesta dualitat que ens anima, el desig d'arribar al cotxe per reposar-se i alliberar-se d'aquesta motxilla massa pesada... però també el desig de restar una mica encara amb la muntanya, amb la natura tan generosa.

I per fi el bosc apareix. Hem arribat. S'ha acabat. Sabem que el cotxe és aquí... ben a prop. La conversa reprèn. Hem aprofitat al màxim d'aquesta sortida tècnica i salvatge...

Lluny de tot... el dia s'acaba... el sol ja es pon...

Text: Laure Gurcel

Traducció i fotos: Daniel Bach