Durant el Campament d’estiu, una colla de 7 vam decidir-nos per pujar un cim que malgrat la seva modesta alçada, té un marcat caràcter i una situació que en fan un excel·lent mirador.

El punt de partida de l’excursió va ser el Santuari de Ntra. Señora del Brezo, on vam arribar per una bonica carretereta que surt des del poble de Villafría de la Peña i que transcorre pel fons d’una estreta vall, que s’eixampla al final, on s’hi troba el Santuari. Aquest està format per un conjunt d’edificis força grans i que sorprèn trobar en mig d’aquelles muntanyes.  Està tot tancat i barrat i ens hem de conformar en veure-ho des de l’exterior.

Comencem a caminar pel costat mateix dels edificis, remuntant per un camí força ample, que aviat fa cap a una pista de terra d’amplada considerable, que seguim fins a arribar a un coll on conflueixen altres camins i s’hi troba el refugi lliure de Cristo Sierra, amb un cotxe aparcat al davant.

D’aquí prenem a mà esquerra una pista molt més estreta on ja no es pot circular amb cotxe i que després d’un flanqueig pel bosc entra a la Vallejona, una bonica vall que ja deixa veure al fons el nostre objectiu, que presenta un bonic aspecte.

Aviat unes fites ens fan deixar la pista i comencem un llarg flanqueig, per un terreny una mica incòmode, on cadascú es fa el camí segons el seu gust.  Finalment tots fem cap a la carena i al coll sota el cim. 

Ja fa estona que un ventot ben desagradable i fred, ens fa la guitza i ens arrecerem darrera unes roques, per fer un mos i descansar. 

Un cop refets continuem, ara ja per la carena rocosa, on res ens para la ventada, i ens hem d’abrigar i recolzar-nos bé amb el bastons, fent atenció per no perdre l’equilibri.

Un cop al cim, per sort, també hi ha unes roques, que ens permeten fer una bona estona d’aturada, sense patir tant el vent.  Les vistes són espectaculars. Cap al nord els cims més alts de la zona, destacant l’Espigüete i el Curavacas, i cap al sud la immensa plana de Castella, que es perd en l’horitzó.

Un cop fetes les fotos de rigor, retornem al coll, des d’on agafem un camí diferent al de pujada, molt més marcat, però amb fort pendent, que tot fent ziga-zagues  ens porta ràpidament a la pista de la Vallejona,

Aprofitant que, per fi, aquí ja no molesta la ventada, fem una bona parada al solet i mengem una mica, per encarar la tornada, tot desfent el camí fins el coll on reprenem la pista principal i el trencall que ens deixa al Santuari.

Tornem  al Campament, contents d’haver assolit aquest cim modest, però bonic per que sí.

Rosa Maria Soler (28/08/2023)