La pujada en cremallera a Núria sempre em suposa un retorn al passat, als temps d’adolescència on el primer accés a l’alta muntanya –quan era impensable d'anar a altres zones si un adult no s’avenia a portar-te en cotxe- era en aquests cims. No és que hi anéssim sovint doncs el preu del cremallera per uns marrecs de setze anys era prohibitiu...

Avui ens tornem a endinsar per aquestes gorges de Núria, i malgrat l’emoció ja no és la de les grans sortides d’aquells temps, no deixa d’impressionar-me la manera com el cremallera aprofita les petites febleses del terreny per fer-se pas cap a Núria.

De totes les travesses que es poden iniciar des d’aquí, la que travessa Nou Creus i baixa cap a Carançà i Toés, al meu entendre, és la més sublim.

Som una bona colla –finalment setze- i fem la pujada a Noucreus amb l'empenta de les primeres hores d’una llarga jornada de camí. Cadascú al seu ritme fins que ens reagrupem tots a la collada. Per als qui no hi havien estat mai en aquest punt, n’estic segur  que el contrast entre els cims arrodonits de Núria i l’aspecte “alpí” dels del circ de Carançà els havia d’impressionar. Mentre fem un petit mos, ens entretenim xerrant amb un xicot que fa d’informador del Parc natural de les capçaleres del Ter i el Freser i ens interessem per quines són les infraccions més habituals que s’hi veuen per aquestes cotes, essent la de portar els gossos sense lligar la més habitual.

Ara ens cal afrontar la llarga baixada –de mil metres de desnivell- que ens durà fins al refugi de Ras de Carançà. La primera part, emmarcada per la grandiosa cara O del pic de l’Infern sobre els estanys blau i negre de Carançà, justifica de sobres haver arribat fins aquí.

A la vora d’aquest darrer estany, aprofitem per dinar coincidint amb un nombrós grup de canalla que farà la mateixa travessa que nosaltres i que retrobarem a la nit i l’endemà.

El refugi de Ras de Carançà és “dels d’abans”: és a dir que no gaudeix del nivell de confort al qual la majoria ja s’ha anat acostumant (habitacions reduïdes, lavabo interior, dutxes, etc) A mi és un aspecte que no em fa perdre la son però potser més d’un no es va afegir a la sortida per les “incomoditats” del refugi; una opinió comprensible –i més a determinada edat- però que limita enormement les possibilitats de conèixer les diferents valls del Pirineu on, no solament no disposen de refugis “confortables” sinó que senzillament no n’hi ha cap; quan t’ha passat el temps de dormir en tenda o al ras, t’has de conformar a anar als quatre llocs “còmodes” i on justament hi va tothom.

Com que el refugi és petit, uns quants dormen a l’interior i la resta ho fan en tendes que proporciona el mateix refugi. La nit, malgrat tenir a prop el multitudinari campament de la canalla –amb el risc de xerinola que comporta-, va ser plàcida.

L’endemà, mil metres més de desnivell de baixada per davant. El descens es fa etern però és tant llarg (n’acabarem fent dos mil en total) que ens permet anar descobrint el canvi de terreny i vegetació en funció de l’alçada. Passarem primer d’un rocam perpetu, seguit de pastures per anar passant a  boscos d’avets i pi roig, i més avall i sovintegen roures, faig i avellaners.

El darrer tram correspon a les cèlebres gorges de Carançà. Si fins ara amb prou feines hem trobat a ningú que fes la nostra ruta a l’inversa (dos mil metres de pujada no estan a l’abast de tothom) aquí ja ens trobem un exèrcit de turistes que s’acosten fins a les gorges. Com que el pas per les passarel·les impedeix de creuar-se, provoca certes cues als començament dels trams.

La progressió per les passarel·les crea expectació; sol ser de les parts més esperades de la travessia, però jo penso que potser en la seva construcció en van fer un gra massa. Una cosa és equipar un petit pas per facilitar un camí lògic; altra cosa és començar a posar passarel·les a tort i dret per passar per un riu “peti qui peti”. Potser alguns dels ponts penjants a cinc metres d’alçada es podrien evitar fent algun saltiró entre les roques (o amb l’ajut d’un parell de fustes arran d’aigua).

Finalment l’eterna baixada s’ha d’acabar en algun moment i arribem a Toés on descobrim –a banda de que no sembla que ningú parli català- que la freqüència de pas del tren groc i/o de l’autobús està a l’alçada de la R3 de rodalies. Així que no ens en queda altre que contractar tres taxis fins a Puigcerdà.

Frederic Planas (19/07/2026)