Sortim de Padilla puntuals a dos quarts de vuit i enfilem cap a terres oblidades: Ponent

Uns quants ens trobem per esmorzar a La Panadella / Hostal Bayona on teníem taula preparada per onze.

Feta la reposició de forces i de cafeïna, reprenem via cap a Balaguer on ens espera en Arnau Castellà, un jove historiador de la vila, que ens documenta sobre els orígens i la fundació dels primers assentaments a la riba del Segre. Val a dir que no és gens senzill de copsar en un parell de fulls els tres mil anys d’història que traspuen aquestes pedres de La Noguera.

La situació estratègica de la ciutat de Balaguer i el seu territori, com a porta del Prepirineu i dominant el pas del riu Segre, ha fet que des de la Prehistòria l'home hi hagi instal⋅lat els seus campaments i poblats. El tossal del castell Formós ja estava ocupat a començaments del primer mil·lenni abans de Crist, ilergetes i romans van córrer per aquests territoris, d’on coneixem assentaments com els del tossal de Mormur o les vil⋅les romanes de les Franqueses i de l'Hostal Nou.

Però la fundació de la ciutat de Balaguer vingué de la mà dels contingents àrabs andalusins i berbers que durant la primera meitat del segle VIII arribaren a la zona del Segre.

A l'altiplà conegut com "Almatà", paraula àrab que significa "la plana", s'hi instal·là un campament militar on s'hostatjaven els exèrcits preparats per fer incursions en territori enemic a través del riu.

Aquell primitiu campament es convertí, a final del segle IX, amb l'estabilització de la frontera entre al-Andalús i els comtats feudals, en una pròspera medina que s'abastia de les fèrtils terres que l'envoltaven, mercè a la construcció d'una àmplia xarxa de sèquies i braçals de reg.

L'any 897 es començà a construir el castell de Balaguer , que a mitjans del segle XI, sota el mandat del rei Yusuf al-Muzaffar, es convertí en un esplendorós palau.

La desintegració del Califat de Còrdova i la inestabilitat política que això va suposar, va ser aprofitada pels comtes feudals per iniciar la conquesta de les riques terres i ciutats andalusines i a més, en el cas de Balaguer, l'expulsió dels seus habitants àrabs. La ciutat fou conquerida pel comte Ermengol VI l'any 1105 i incorporada definitivament al Comtat d'Urgell.

L'any 1412, en morir sense descendència el rei Martí l'Humà, el comte Jaume II d'Urgell presentà la seva candidatura al tron de la corona catalano-aragonesa. La decisió que prengué el tribunal reunit a Casp, la sala VAR de l’època, afavorí a Ferran d’Antequera, candidat de la casa de Trastàmara.

El comte d'Urgell es va revoltar contra el nou rei i inicià una guerra que acabà amb l'empresonament del comte, la destrucció de la vila, del castell i la dissolució del comtat. Degut a aquest daltabaix, a partir del segle XV la ciutat esdevingué senyoriu del primogènit del rei.

Malgrat tot, la ciutat s'anà reconstruint i es mantingué dins les muralles fins a mitjans del segle XX, quan s'inicià l'eixample de la ciutat, envaint les hortes del marge esquerre del riu.

Les muralles que es conserven actualment estan relacionades amb tres períodes històrics diferents:

• Al Pla d'Almatà podem veure les muralles originals del segle VIII, construïdes utilitzant una base de blocs de pedra i tapia.
• Al segle IX, la primera muralla que envoltava el que avui és el centre històric i va ser construïda amb grans blocs de pedra col·locats de llarg i del través.
• Al segle XIV la fortificació va ser reconstruïda, es va eixamplar encabint-hi el barri jueu, fet que va comportar l'ampliació de la muralla que encara avui es pot transitar.

Acabem la visita guiada a la Plaça del Mercadal amb el dubte i la recança de què possiblement ens hagin multat per ultrapassar les dues hores pagades del parquímetre.

Vam tenir la sort dels forasters… Fem via tot seguit cap al Monestir de les Avellanes, on fem temps al Claustre i la Capella gaudint del silenci i la pau que s’hi respira. Ens entaulem al Restaurant El Claustre i gaudim tranquil·lament d’un bon àpat i d’una distesa sobretaula.

Monestir de les Avellanes

Ens trobem amb en Josep Àngel Borràs, arxiver d’Història i tot un pou de saviesa pel que fa al Monestir, a dos quarts de cinc al cancell de l’entrada actual.

El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes fou fundat al segle XII per l’orde dels canonges regulars premonstratesos, monjos francesos, també anomenats canonges blancs, que acompanyaven les tropes per fer-ne el “guariment espiritual “.

L’1 de febrer de 1166, se signà l’acta de fundació del primitiu monestir, situat en una cova natural, prop de Vilanova de la Sal, on ja hi vivia el monjo Joan d’Organyà, qui va fer la “joint venture” dels seus monjos amb els nouvinguts canonges blancs, considerat el fundador del monestir i posteriorment venerat amb el nom de Sant Cap.

Els comtes d’Urgell, Ermengol VII i la seva muller Dolça de Foix, els donaren suport incondicional des dels seus inicis.

La vida dura del primer monestir (actual ermita del Sant Cap) i altres circumstàncies de l’època, feren que es fundés un segon monestir, a la vall de Fonts Amenes, amb el nom de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, el qual l’any 1195, es convertiria en abadia.

La construcció es feu segons els codis canònics i a partir del rectangle marcat al terra. Sempre tenint molt en compte la il·luminació natural de les diferents estances:

• Les cel·les mirant a l’Est per tenir la primera Llum del Sol i anar a resar les Laudes ben d’hora al matí.
• La Cuina mirant al Sud per poder cuinar tant el dinar com el sopar amb Llum natural
• El rebost encarat al Nord …

Atès que els canonges blancs depenien directament del Vaticà, no devien vassallatge a cap noblesa ni a cap cap coronat. Amés eren autosuficients econòmicament amb els conreus i el bestiar de la seva propietat.

Tot plegat els portà anys de molt esplendor a l’hora que també moltes rancúnies i conflictes amb la classe dominant de l’època, fins que amb la Desamortització de Mendizábal en 1835, la comunitat fou foragitada i el Monestir passà a propietat privada.

A la Guerra de Successió Espanyola (1701 –1715) Felip de Borbó (Felip V) bombardejà el Monestir, quedant dempeus només la Capella i el Claustre.

El 1910 els Maristes es van fer amb la propietat, fent-ne un lloc d’espiritualitat, formació i hostatge.

A mitjans dels setanta, el que fou Batlle de Bcn gairebé disset anys, en Josep Maria de Porcioles, comprà una indústria paperera de Balaguer i anys desprès els terrenys que envolten el Monestir per fer-hi una plantació intensiva de pi blanc amb la idea de tenir així la fusta necessària per fer-ne pasta de paper a baix cost.

Conseqüència ecològica: tot un solemne nyap que va treure la flora autòctona, roures i alzines, i portà una plaga de processionària. Tota la contrada era un llençol blanc pels nius de processionària i que va fer-ne impossible l’explotació i l'accés de tot ésser viu, tant de dues com de quatre potes.

Mica en mica s’han anat traient el pi blanc i reposant roures, alzines i bardisses autòctones.

Acabem la visita asseguts dins la Capella de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes fent atenció als aclariments d’en Josep sobre el perquè de que estigui completament despullada de tot guarniment i imatgeria.

L'any 1906, el monestir fou adquirit pel banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol.

El mateix any, es venia els sepulcres dels comtes d’Urgell amb les seves restes a un antiquari de Vitòria pel ridícul preu de quinze mil pessetes. L’antiquari basc ho va revendre a en Rockefeller per uns quants milions de dòlars i ara són al Museu The Cloisters de Nova York. Les restes mortals dels comtes però, van ser retornades el 1967 dins d'uns senzills sepulcres de pedra.

Fins i tot, Francesc Macià, l'any 1907, com a diputat de les Corts, va fer diversos moviments per tal de recuperar els sepulcres originals. Els sepulcres que hi han ara exposats a la Capella del Monestir són rèpliques fetes amb impressió digital per una Start Up de Girona.

En aquest punt vàrem haver de marxar per indisposició i em vaig perdre la resta dels interessants aclariments d’en Josep Àngel, arxivador d’Història del Monestir.

Joan Guiu (18/03/2026)