“Aquests genolls meus, ara atrotinats, rovellats pel temps, encara em duen camins enllà, de vall en vall [...]” va escriure Oliver Blasi per obrir el pròleg de la seva antologia poètica publicada l’any 1932. Blasi, natural de Barruera i diletant de l’excursionisme, havia combinat la seva comesa de mestre de l’escola local amb esporàdiques sortides a la natura. Acompanyat o en solitud, el mestre trobava moments de pau per escriure versos i reflexions, pensaments disseminats en el temps però cosits els uns amb els altres amb elegant coherència.

Conscient de la importància de fer forta la llengua, Blasi havia ajudat a Alcover en la seva tasca lingüística quan aquest havia arribat a Pont de Suert per primer cop anys enrere. “Ajudà al senyor Antoni Maria Alcover en la seva recerca de mots nostres, de pagès, atrobà el vertader parlar de la gent [...] fins i tot de dites de terres aragoneses.” (fragment del diari personal d’Oliver Blasi, 1935).

Blasi, àvid lector de la filosofia presocràtica, havia sovint citat a grans escriptors i havia acompanyat aquestes cites de reflexions pròpies, influenciat per la lectura i potser també per l’intrínsec temor d’envellir: “[...] condemnats al canvi, no és el pas del temps quelcom malvat, mes és inexorable i tots hem d'obeir.” I afegia: “No podem banyar-nos dos cops al mateix riu”, deia Heràclit, “ni el riu ni nosaltres som els mateixos al segon bany” i si ell ja ho sabia llavors doncs no tinc jo més remei d’obeir, també.”

De ben jovenet, Blasi havia descobert la vall de Colieto: Barruera amunt, deixar enrere la verdor de Caldes de Boí i vorejar l’antic Estany de Cavallers d’origen glacial situat a la capçalera de la Noguera de Tor. Malavesina i Peyta a mà esquerra, endavant l’Estany Negre fins trobar Colieto. Al llarg dels anys hi havia tornat unes quantes vegades en expedicions estivals. Molts anys abans de la construcció de la cabana que s’acabaria convertint en l’actual Refugi de Joan Ventosa i Calvell.

El jove Blasi, impressionat per la presència de la vall de Colieto, li havia dedicat alguns dels seus primers versos en una poesia homònima:

Colieto (Oliver Blasi, 1889)

La figura de Blasi queda sovint oblidada, enterrada sota el pas del temps. Encara es conserva, però, una petita placa que li fa honor curosament fixada entre les pedres de la façana de la casa de Barruera on va néixer i es va criar. “Aquí va néixer Mestre Oliver Blasi i Folch.”

En parlem de tot plegat amb els companys ex-monitors de l’Agrupa tot dinant de menú a Casa Milagros, a la Barruera de Blasi. Hem estat els últims tres dies fent voltes pel Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany Sant Maurici. El dijous 17 de juliol vam dormir al pàrquing de la Presa de Cavallers i l’endemà vam travessar pel Port de Colomers. Vam fer nit als Estanys de Gàrgoles i la pluja ens va sorprendre a mig bivac. El dissabte vam guanyar altura pel vessant oriental del circ de Colomers fins a fer cim al Gran Tuc de Colomers (2933 m). La mateixa jornada vam saltar a la vall de Colieto i ens vam plantar als Estanys Torts per fer-hi nit. Caminar la vall de Colieto oest avall ens va permetre contemplar-la i admirar-la en la seva grandesa.

Recuperem un altre escrit del dietari de Blasi que diu: “Els ascensos porten la mirada endins, els peus que cerquen la següent passa, mesurant el gest, traçant l’instant. [...] Els descensos revelen el rastre de l’aigua sobre el granit cansat, suau conquesta del verd, i l’espai s’obre: immens, viu, present.”

Diumenge, l’últim dia, vam resoldre la jornada en poques hores: enfilar fins a l’Estany de la Roca, remuntar la grava de la Raconada fins a la Punta Alta de Comalesbienes (3019 m) i finalment fer el llarg descens pel trencacames que desemboca a Cavallers. 

Ens hem retrobat, un cop més, amb les terres que tant agradaven al mestre Blasi i que tan bé coneixem nosaltres. Amb els anys, primer com a infants i després com a monitors, durant les rutes dels campaments d’estiu de la SIJ. Vam caminar les valls, ens vam banyar als llacs i vam pujar-ne els cims.

Aquest cop, però, hi tornem com a amics, com a ex-monitors, havent de deixar Barcelona de manera calculada per fer-ho coincidir amb les vacances o havent de demanar hores extres a la feina.

Avui, després de dinar, passarem a saludar al campament, aquest any a Erill la Vall, en un magnífic terreny polivalent amb ombres, camps i riu. Ens retrobarem amb l’equip de monitors amb qui un cop vam compartir Agrupa i amb els infants que a poc a poc hem vist créixer. Serà, segurament, un exercici bell però dur: ens haurem de tornar a enfrontar a la nostàlgia, al record. Perquè, com va escriure el mestre Blasi, és inexorable el pas del temps i, com tothom, hem d’obeir.

Tomàs Malavia (juliol 2025)