Ens trobem unes quantes amigues i sòcies de l’Agrupa (Rosa M, Enriqueta, Mari, Montse, Xavi, Miquel i Carme) per a passar uns dies a la comarca de la Ribagorça aragonesa i de pas pujar al Vallibierna.

Marxem diumenge 14 de juliol. Fem carretera amb una pluja torrencial, persistent i amenaçadora. La previsió és de mal temps al matí i bon temps a la tarda i la resta de dies. Encertat!

Per arribar a l'inici de la ruta cal seguir la pista que puja des del poble d'Aneto fins a la presa de Llauset, pista traçada als anys 70 del segle XX per a construir la presa o pantà de Llauset. Només l'aproximació ja paga la pena al travessar els prats de Nestui i les magnífiques vistes sobre la vall de la Ribagorça. Després de passar per l'assolat refugi de Llauset encara s'ha de travessar un túnel (tancat a l'hivern) de més d'un quilòmetre que ens deixa al pàrquing vora la presa (2200m.) Des d'aquí cal començar a caminar. Mengem una mica, unes més que altres, i ja tenim el primer drama de l’excursió: La Montse i en Xavi no troben els pals!!! En Xavi es conforma però la Montse buscant solucions... decideix fer servir el pal del motxo de fregar el terra; no és molt fiable però fa la funció de guardar l’equilibri.

El camí comença travessant un xicotet túnel.

Recorrem tota la vora de l'estany (pantà) de Llauset fins a la cua de l'embassament on hi ha unes passeres de ferro per travessar el rierol que baixa de l'estany de Botornàs.

Nosaltres continuem el sender que gira cap al nord seguint el GR 11 i remunta un ressalt per arribar a l'estany. Abans d'arribar-hi, a la dreta queda la cabana de Botornàs envoltada d'ortigues: oberta, neta i amb un matalàs per a passar-hi la nit si hi hagués necessitat. Fem una paradeta i veiem marmotes descarades ja que no sembla que tinguin por.

El camí voreja l'estany i pren alçada a buscar el refugi del Cap de Llauset, nou des del 2016, de la federació aragonesa (2425m.)

El refugi és còmode i ofereix habitacions amb dutxa d’aigua calenta de 5h-7h i wc incorporats a cada habitació, un luxe! El sopar bo i abundant; (l’esmorzar serà una mica més trist).

El pla pel segon dia, 15 de juliol, és pujar al Vallibierna (3056m) per l’ibon Chelat xino-xano. Les tres expedicionàries Rosa M, Enriqueta i Carme no volen fracassar per anar massa esperitades. L’altre grup (Miquel, Mari, Xavi i Montse) aniran, pel mateix camí, fins als estanyets de Coma Arnau i s’ho prendran amb calma.

Sortim del refugi i seguim els senyals del GR-11 direcció Coll de Vallibierna. Remuntem una forta pujada i quan planeja es deixa el GR-11 i seguint cap a l’esquerra tot senyalitzat per unes fites seguim la vall, amb el Vallibierna al fons, fins els Estanyets de Coma Arnau. Després remuntem per deixar l’estany Redó a l’esquerra i a sota. Arribem a un petit ibón i el deixem a la dreta i sense despistar-se de les fites ens endinsem en un mar de pedres. Ja s’enfila el caminet per superar uns +350m en una ziga-zaga ben dreta. Arribem a la cresta, fàcil però exposada i amb unes vistes a l’Aneto magnífiques.

Fins aquí hem anat soles tot el dia, però al arribar al cim, ens trobem una gran colla que han pujat pel Culebras i el famós “Paso del Caballo”.  

Mentre descansem i admirem el magnífic paisatge, ressaltat pel dia tan clar i assolellat de que gaudim, aprofitem per fer la xerrada, les fotos de rigor i una ganyipada.

Baixem pel mateix camí i sense fer cas de l’Enriqueta que ens avisa d’unes fites ens trobem en una tartera que acaba en unes parets de l’ibón Redó que ens força a flanquejar i remuntar un bon tros fins trobar el camí ben marcat. Una altra anècdota per afegir!! Més tard ens banyem els peus, xarrem, ens posem crema de sol per enèsima vegada i tornem al refugi quan ja els nostres amics estan inquiets. Una bona dutxa, un deliciós sopar i una xerradeta per posar-nos al dia els dos grups, donen fi a la jornada.

El tercer dia ja marxem del refugi i tornem a les furgonetes per Angliós.

Comencem a caminar pujant cap a l'estany del Cap de Llauset. Des d'aquí el camí travessa una tartera de pedres grosses cap al collet dels Estanyets. Aquest tram de pujada, uns +50m de desnivell, es fa pesat però no és difícil.

A l'altra banda del collet dels Estanyets apareix la part alta els estanyets del cap d'Angliós cap a on hem de baixar.
Comencem el descens, costerut, amb un desnivell de -200m i on cal caminar amb cura. Per sort el camí es troba prou ben traçat i fa voltes salvant bé el desnivell i evitant el pas per les tarteres més grans. Arribem així al primer dels estanyets del Cap d'Angliós.

Continuem ruta i abans d’arribar a l’ibón de l’Aubaga fem drecera cap a la dreta tot buscant el GR, que pujarà cap al coll d’Angliós per retornar a Llauset.  Per sort el camí és bo i puja dret però fàcil tècnicament.
Des de dalt del coll se'ns obre una magnífica panoràmica sobre l'estany (pantà) de Llauset i també de la vall d'Angliós.

El camí baixa per una pala herbosa, plena de flors, fent voltes per a salvar el fort desnivell que ens separa de l'estany. Malgrat el pendent, el camí no és massa costerut i només en un pas hi ha perill real de precipitar-se pel vessant i per això mateix hi ha un passamà per evitar males caigudes, necessari en cas de gel i aigua, però no en un dia d'estiu assolellat com el d’avui. Finalment el camí fa cap a una canaleta i per unes escales de pedra arriba al davant del túnel que hem travessat a l'inici de la ruta i que ens deixa al pàrquing.

Després d’un vermutet anem a passar la nit al pàrquing de Conangles, en la boca sud del túnel de Vielha. Dormim i el dia següent ja tirem cap a casa.

Tots i totes portem una motxilla plena de bons records: el paisatge, els llacs, les muntanyes trepitjades o les que ens planten cara per a un repte futur, la companyonia, la calor, les flors, els estels a la nit... i el mal de genolls que ens diu que hem caminat i ens hem esforçat.

Fins una altra companyes!! 

  Juliol-19 Carme Capdevila