Durant el passat hivern, l'Eudald, un gran amic, company de pis i un gran escalador, em va insistir que havia d'anar a Chamonix.  Em deia que malgrat el turisme i la quantitat de 'kilians' que ronden per allà, l'accessibilitat per arribar a les geleres i a les altes agulles és immillorable.

Malgrat que jo d'escalar no en sé gaire, de motivació no en faltava, ja que amb l'Eudald vaig segur allà on em porti. Ell m'ha ensenyat a escalar en gel, a fer reunions i a col·locar els friends. Així que Chamonix era un bon lloc on seguir aprenent. El pla per sobreviure era anar-hi amb el meu saxofon i tocar al carrer. Podríem dir que gràcies a la música he passat un estiu de somni.

Vam arribar al maig, cadascú amb el seu cotxe equipat per viure-hi. El primer va ser pujar a la preciosa Mer de Glace, on l'Eudald m'ensenyaria a utilitzar la micro-traxion i tècniques de gramponatge.

Al cap de dos dies ja vam sortir en direcció l'Aiguille d'Argentiere(3.901m). L'Eudald amb esquís, i jo amb splitboard. Tot un èxit, vam anar per feina de pujada i la baixada va ser espectacular pel Glacier du Milieu. Per no pagar forfait vam carregar botes, taula i esquís des del poble d'Argentiere(1250m), així que vam fer un total de 2850m positius en dos dies.

Començava la calor, i al parc de Gaillands (al costat de Chamonix), on vivíem, s'hi instal·làven tots els guies de muntanya catalans, bascos i espanyols amb furgoneta, així que vam conèixer un munt de personatges. Podríem dir que les Gaillands ha estat un 'Lost in translation' versió Alps. Allà vam formar un grup d'amics en un ambient molt càlid i amistós, creat en una realitat bastant apartada del món turístic del que viu Chamonix, excepte quan tocava el saxo, és clar. Vam fer comunitat i ens ajudàvem amb el que sigui, sempre amb riures. Allà ens hi instal·laríem amb la furgoneta fins a finals d'agost.

Una altra sortida impressionant va ser el Pilar Cordier del Grand Charmoz (3445). Una clàssica via de 650m, amb grau màxim de 6b en un parell de llargs. L'Eudald i en Cristian alternarien anar de primer, ja que amb la meva poca experiència en vies desequipades i l'alt grau de la ruta (per mi) era el més adequat. Vam portar sac i Jetboil per dormir a mitja paret, en una terrassa. Segurament és la via més bonica i dura que hagi fet fins ara. El segon dia, vam coronar l'agulla i després de 7 hores de ràpels, faríem una pizza gegant al Restaurant Paradiso. Tampoc en aquesta ocasió vam fer servir un sol telefèric, així que ens la mereixíem.

Durant el que quedava d'estiu vam seguir escalant (fins i tot en gel) sense parar. Mentre cobria les despeses amb el saxofon, la rutina era anar a escalar o sinó a tocar al carrer o qualsevol altre cosa amb els amics amb l'únic fi de passar un bons moments amb bona gent. La veritat és que a part del bufet lliure de granit, a Chamonix hi ha molta festa i no ens n'hem perdut gaires.

A part de l'Aiguille d'Argentiere, i el Pilar Cordier, més vies que hem fet han estat, entre d'altres: Rebuffat-Baquet a la Sud del Midi, Arete du Forbes a l'Aiguille de Chardonnet, Arete du Diable al Mont Blanc du Tacul, Chere Coulor al Triangle du Tacul, Majorette Tatcher i L'eau rance d'Arabie al Pilar rouge du Blatiere, el Petit Charmoz o l'esperó N/NE a l'Aiguille de l'M. Una maleta més plena d'experiències que no comptava que m'enduria a casa. Sense els amics que tinc no hagués fet gairebé res de totes les vies citades, totes elles estaven molt per sobre del que em creia capaç de pujar. Contemplar un mar de cims des d'un quatre mil, riure amb els amics a mitja paret de Midi o surfejar entre agulles i geleres no es fa cada dia. Per això, des d'aquí, vull agrair a tots aquells que m'han ajudat a omplir la meva ànima de felicitat, compartint bons moments a dalt i a baix de la muntanya aquest estiu a Chamonix.

Arnal Calafell