Lema: “Fins al final, per coix que vagi”
El vocal de la sortida era en Miguel Peinado, que l’any passat ja va deixar la idea a l’aire: el descens de la Vallée Blanche. Sí, o sí. I en Miguel ho va organitzar. Dimecres 12 a la tarda ja érem a Chamonix. Mitja pensió a Le chamoniard volant, un alberg-refugi de primera categoria amb un personal com nosaltres: veterans d’entre seixanta-un i setanta-tres anys. Uns xavals.
Qui érem? Miguel Peinado, Miquel Insausti, Joan Juncosa, Lluís Tortajada, en Janaka, gendre d’en Peinado, el meu fill Arnal, i el que signa aquest article, Jordi Calafell. Gent diversa, però amb un objectiu comú: fer la Vallée Blanche i tornar sans i estalvis.
Quan vam arribar a Chamonix plovia i la méteo no augurava cap finestra massa clara. Però el temps als Alps és canviant, i l’endemà es va obrir. Vam aprofitar per anar a la Maison de la Montagne on en Christian, un català amic de l’Arnal que hi treballa, ens va atendre i ens va dir que l’endemà divendres s’obria una bona finestra per a fer el descens. Com que a tots ens va agafar una certa frisança pel pronòstic meteorològic vam anar a esquiar a l’estació de Les Grands Montets amb una neu de l’hòstia on tots set vam tastar la cultura de neu que tenen als Alps.
A la tarda vam anar a passejar, i en Tortajada i en Junco se’n van anar de chopping com una parella de fet perfecta: que si tu et compres uns guants, doncs jo també; que si ara ens firem uns bastons... L’Arnal i jo vam visitar la Maison de la Memoire et du Patrimoine on hi havia una exposició de fotografies d’André Contamine i unes pel·lícules en que Gaston Rébuffat escalava sense “posar” res i sense arnés. Exposició petita i preciosa.
Des que érem a Chamonix s’anaven sentint les explosions provocades per a fer baixar els allaus: l’accident mortal d’uns dies abans i la gran quantitat de neu acumulada obligaven a prendre precaucions, perquè tot el que a baix era pluja a dalt era neu.
L’endemà vam anar a buscar el telefèric de l’Aguille du Midi. Massa tard, però vam reservar en l’horari que ens van permetre. Un cop a dalt, vam baixar per l’aresta amb els grampons calçats: Chamonix a baix, fàcil, però no caiguis. Entre pitos i flautes a les 12:00 érem al replà on et calces els esquís per iniciar el descens. Preciós, jo mai havia estat allà. Hi havia molta neu, neu pols. Un dia esplèndid amb un cel blau elèctric. La Dent du Géant, Les Grandes Jorasses, la Sud de l’Aguille du Midi... Després d’una primera croqueta en Juncosa va demanar a l’Arnal que l’ajudés a encerar els esquís.
Vam començar a baixar i de seguida ja vam veure que allò no seria bufar i fer ampolles. No estem acostumats a esquiar amb aquella neu i, malgrat no era difícil, l’escenari, l’altitud i les nostres condicions auguraven un descens més lent del que hauríem desitjat.
Encara que no sigui un descens difícil estàs per sobre dels tres mil metres i el trajecte és llarg, més de vint kilòmetres. L’envergadura i el paisatge fa que et sentis petit i allò és tan immens que quan veus algun grup que fa activitat com tu són figures petites que multipliquen les dimensions d’aquell entorn. Anàvem baixant i alguns de nosaltres començàvem a sentir la fatiga de les cames. La dificultat d’aixecar-te cada vegada que queies sobre aquella neu tan tova augmentava el cansament, i així vam arribar a la darrera pala del Glacier du Géant, una mica touchées.
Aquella pala que ja enllaçava, després d’unes esquerdes, amb la Salle à manger i la Mer de Glace, i que en unes pistes no passaria de vermella, estava plena de bams provocats pels esquiadors més matiners. A alguns les cames ens feien figa i en la baixada es van començar a sentir algunes onomatopeies característiques, com Uy!, Ay!, Aaargg!... i expressions més explícites com ara cagundena, hòstia, el genoll... En Tortajada va caure, però es va prendre un gel i es va redreçar com un pistó. Jo vaig sentir un crec al genoll dret i, mentre era incapaç d’enllaçar dues llaçades seguides, sentia com l’Insausti, que baixava fent equilibris, es repetia per a ell mateix i en veu alta el que semblava un mantra eròtic: “aguanta, aguanta”. En Junco, cansat però amb experiència, baixava sense dir ni piu. I en Miguel, que ens vigilava des del darrere, baixava de conya. Sort en vam tenir d’en Janaka i de l’Arnal que van sacrificar la seva joventut i energia ajudant-nos cada vegada que un queia i li faltava forces per a alçar-se.
Passada aquesta pala hi havia una traça molt clara que esquivava unes esquerdes i enllaçava amb la Salle à manger. M’hi vaig llançar, però tenia el genoll dret tan fotut que no vaig controlar un gir i vaig acabar en una esquerda. Per sort hi havia molta neu, prou per quedar-me frenat amb el cap i els braços fora i de seguida l’Arnal i en Peinado em van treure estirant-me amb força. A partir d’allà va ser passar una altra línia d’esquerdes i vam enfilar la Mer de Glace amb pilot automàtic.
El dia s’havia enteranyinat. Havíem perdut el darrer funicular fins Montevers i, per tant, també el darrer tren a Chamonix. Fets tots calderilla, menys en Janaka i l’Arnal que anaven oferint el seu ajut a cadascun de nosaltres, la perspectiva de remuntar amb els esquís a l’esquena dos-cents metres d’escales, i cent més per un camí nevat fins a l’hotel de Montevers es presentava com un càstig diví, però ho vam fer. A dalt ens vam refer amb unes cocacoles i vam iniciar el descens a Chamonix, que estava marcat en dues hores, però que en vam trigar quatre. Nevava i al camí hi havia mig metre de neu. Tots amb el frontal encès. De tant en tant l’Insausti es fotia una llet. Jo amb el genoll com una pilota. En Tortajada i en Juncosa caminaven sense dir ni piu. I en Miguel tancava files. Eren la una i vint quan arribàvem a Chamonix. Eren més de les dues quan els bons amics de Le chamoniard volant ens esperaven amb el sopar calent. Très gentils.
Havíem fet el descens de la Vallée Blanche, remuntat uns tres-cents metres i baixat uns nou-cents més, de nit i nevant amb els esquís a l’esquena. Som canela fina.
Un agraïment especial al Janaka, que no sé si tornarà a deixar-se enredar pel sogre i un reconeixement a l’Arnal que va assumir la responsabilitat del grup i que ja ens ha anunciat des del Gran Paradiso que el proper descens per la Vallée Blanche el farà amb els seus col·legues. Aquesta experiència ens ha unit com a grup. El qui signa aquest article ja ha anat al metge, en Juncosa i en Tortajada han quedat per anar a veure Con faldas y a lo loco a una sessió golfa, l’Insausti cada dia puja a les bateries del Carmel pensant en la temporada que ve i en Peinado s’ha adormit fent sentadilles.
Som canela fina.
Jordi Calafell (12-16/04/2023)
