Bernat Sabater, Oriol Grau, Núria Monmany i Cesc Grau
A partir del Venhamala, també Sara Orgué, Carles “Ponti” i Tina
Del 27 de desembre de 2006 a l’1 de gener de 2007
Dinar de Sant Esteve. Ho tenim tot lligat per sortir demà amb tren cap als Ports de Tortosa – Beseit per fer-hi una volta amb bici. Llavors l’Ori ens comenta que ha trobat una pàgina web on hi diu que hi ha neu suficient per esquiar a la banda del Venhamala. Acabem de dinar i la visitem. Hi ha una foto molt llaminera. Una trucada a en Bernat i ja hem canviat de plans. Demà mateix sortirem cap a Pont d’Espanha, a Cauterets, per entrar cap a la vall de Gauba i anar a cercar la neu allà on sigui.

Descens del Petit Venhamala

Abans del bivac, sota la coberta de l’estació inferior del teleou de l’estació de Cauterets, fem un sopar i ens el prenem dins de l’ou que hi ha aparcat. Hi fa menys fred i hi estem resguardats del vent. L’endemà sortim amb els esquís als peus seguint la pista que puja cap al Pont d’Espanha, ben proper. Remuntem les pistes d’esquí fins a l’estació superior del telecadira. D’allí prenem una pista horitzontal que mor a l’estany de Gauba. Després es fa impossible seguir amb els esquís als peus i els hem de carregar a la motxilla fins a tocar del refugi d’Oletas de Gauba.

Descens del Petit Venhamala

Quan hi arribem és tard i dubtem sobre si continuar fins al refugi de Baysellance o no perquè temem arribar-hi molt just amb les hores de llum que queden. Al final decidim seguir, després d’un mos reparador. Optem per pujar per les pales de sota la Forqueta d’Ossoue que estan coronades pels sèracs de la glacera del Petit Venhamala, que estan resseguides per una allau que ens dificulta l’avanç. Abans d’arribar a la Forqueta ja és de nit i a sobre els darrers metres presenten una neu molt dura. Per aprofitar la llum, l’Ori s’avança a saltar el coll per veure on és el refugi, perquè cap de nosaltres no hi hem estat. Hi arriba i ens fa senyals de llum quan ens agrupem en Bernat, la Núria i jo al coll. La baixada, curta, fins al refugi la fem a la llum del quart creixent de lluna, un plaer inesperat en el primer descens amb esquís de la temporada.

Aresta somital del Pic de la Seda

L’endemà gaudim, com els dos matins següents, d’una sortida de sol impressionant darrera de la muralla que comença als Astazus i acaba al Gabietous, passant pels Marborés, el Mont-Perdut, que treu el nas, i el Talhon. Posem les pells i ataquem la pala temptadora del Petit Venhamala. És menys dreta del que sembla des de baix i, si s’eviten les vores, no és exposada. A mitja pala, a més, hi ha una zona de menor pendent. A continuació, la pala es va estrenyent fins a arribar al cim, on hi ha l’espai just per a una foto de grup i poc més. La baixada ens permet fer alguna foto de catàleg: un descens amb bona neu i per taló de fons les parts altes del Circ de Gavarnia.

A la glacera del Venhamala, amb el Piton Carré al darrera

Retornem al plató que hi ha entre aquest cim i la Cresta de la Forqueta i ens decidim a pujar el Pic de la Seda. Anem guanyant alçada en un llarg flanqueig que ens atrevim a fer per l’escàs risc d’allaus que hi ha, i pràcticament sense cap volta arribem al coll que marca l’inici de la piràmide final del cim, i hi deixem els esquís. Ja és migdia i no ens cal posar els grampons per progressar per la cresta, que és fàcil a excepció d’algun curt pas de roca (III-) a la part més propera al cim. Retornem pel mateix camí fins als esquís i baixem directament fins al refugi per unes pales de bon esquiar. Cap a les sis veiem tres siluetes a la Forqueta d’Ossoue. Només poden ser la Sara, en Carles i la Tina. Responen amb un crit característic a l’Ori, i ja no en queda cap dubte. Són ells, que han estat més previsors que nosaltres i han arribat amb llum de dia. Sopem i anem d’hora a dormir per recuperar forces per a l’endemà.

Accés a l'aresta del Venhamala

Sortim del refugi quan ja és clar i emprenem el descens pel barranc que passa per davant del refugi. És un tub que es va estrenyent a mesura que es baixa. Un cop superat el contrafort del Petit Venhamala cal tombar a la dreta, per a accedir al fons de la vall que baixa de la glacera d’Ossoue. Com que no ho coneixem, baixem una cinquantena de metres més del compte i ho hem de recuperar carregant els esquís a l’esquena. Ja no ens els calcem fins superat el flanqueig, que tot i que no és difícil, una patinada podria tenir conseqüències fatals, donat que està abocat damunt d’un vessant obert fins al fons de la vall.

Aresta somital del Venhamala

Un cop allí, cal superar una morrena lateral, a l’altre costat de la qual hi ha una esplanada que permet un respir abans de l’ascensió a les pales magnífiques que donen accés a la glacera. A la banda dreta, tal com es puja, hi ha esquerdes visibles, de manera que ens decantem cap a l’esquerra, entre un seguit de petites ondulacions. La glacera en sí és una pala grandiosa (de l’ordre de mig quilòmetre d’amplada) sense obstacles; només cal traçar la línia recta fins a la base del Venhamala, on clavem els esquís a la neu al peu d’una petita canal que mena a l’aresta, a poca distància del cim.

Descens per la glacera del Venhamala. Al fons, el Cilindre de Marboré, els Astazus i la vall d'Ossoue

Nou descens fotogràfic (sembla que el temps vol no es cansa de l’estabilitat) fins al flanqueig, que tornem a superar amb grampons. Aquest cop ja coneixem la geometria de la muntanya i encertem el punt per accedir al barranc de sota el refugi. Ja només queden uns metres de desnivell per tornar al nostre hostal particular. Cal destacar que el refugi ha estat restaurat darrerament i que ha quedat en unes condicions impecables. Les habitacions, concretament, estan molt ben aïllades i no hi passem gens de fred.

Descens de la Forqueta d'Ossoue cap a Oletas de Gauba

Per tal de no tornar altra vegada cap al cotxe per la vall de Gauba, decidim passar el dia 31 fent la travessa fins al refugi Wallon, a través de la Forqueta d’Ossoue i del coll des Oletas, al sud del cim del mateix nom. A la baixada fins a la vall d’Oletas hi trobem neu molt dura i hem d’extremar les precaucions. La pujada fins al coll des Oletas és suau, especialment a la part del mig, on es voreja el pic des Oletas. Per l’altre cantó, en canvi, la baixada consisteix en un tub encaixat i força inclinat. Hi trobem relativament bona neu i gaudim plenament de la baixada. La part més propera al fons de la vall és un pla amb poc pendent i neu immillorable, on deixem unes traces que haguessin fet enveja a qualsevol (si és que algú hagués passat per allà, cosa poc probable ja que en tot el dia no vam trobar ningú fora de les proximitats refugis). Fem una parada per dinar al costat del riu Ara i contemplem les pales que haguéssim baixat si haguéssim saltat pel coll des Mulets. També són maques però no haguéssim gaudit tant com pel tub.

Cara nord del Venhamala, des d'Oletas de Venhamala

Coll de les Oletas, amb el Pic d'Arratille (o de Bramatuero) i el Pic de las Neveras al fons

El següent coll, i tercer del dia, és el d’Arratille. S’hi pot pujar esquiant fins a dalt però com que no ho coneixem, hi arribem per un flanqueig que fem amb els grampons per les pales de la dreta. Un cop passat l’estany del coll d’Arratille, hi ha múltiples opcions per a la baixada. Es pot triar entre petits tubs o una pala oberta que queda sota els Chabarrous. Poc més enllà de l’estany d’Arratille ens hem de treure els esquís i continuar a peu. Torna a tocar esquivar el glaç que es forma al camí. És una feina entretinguda i arribem al refugi de nit. De nou, sort de la lluna, cada dia més plena.

Canal de descens des del Coll de les Oletas fins a la capçalera del riu Ara

Arribant al Port d'Arratille, amb el Venhamala al fons

És la nit de cap d’any, i trobem el refugi ple, sobretot de francesos, que ho han vingut a celebrar. N’hi ha un d’especialment generós que ens dóna magret d’ànec. Com li ho agraïm! Per evitar l’inevitable escàndol, decidim fer un bivac. No fa gens de fred i dormim d’una tirada, interrompuda només als volts de les 12, per un compte enrere que fan els francesos. Ja estem al 2007. Molt bon any i tapa’t.

Retorn cap a Pont d'Espanha pel camí ple de glaç