La serra de Catllaràs és ben especial per a mi. L’estiu del 1976, al xalet, aleshores utilitzat pel Servei de Colònies de Vacances, vaig fer les meves primeres i úniques colònies d’estiu.

A banda d’haver estat una experiència memorable, que em va marcar per sempre més (amor etern pels focs de camp, els cançoners, l’arròs a la cubana a la "remanguillé" i les gimcanes bosc avall / bosc amunt), em va quedar un grat record de petits prats encantadors encaixats entre rocs, que durant temps els visualitzava com “mini muntanyes”. En aquella època també s’hi trobaven flors de neu, per acabar de convertir aquell indret en una mena d’escenari de fantasia.

Hi haurien dues visites més, el 1980 i el 2008. I no vaig saber trobar aquells prats i rocs que jo havia mitificat. I, per tant, vaig continuar conservant aquella imatge idíl·lica.

Situem-nos al present. M’ofereixo de vocal per portar una travessa completa del Catllaràs, des de la Pobla de Lillet fins a Sant Jaume de Frontanyà.

D’entrada, reconec que m’esvero una mica a la vista de l’èxit de la convocatòria. Alegria i desconcert que es tradueix en un desgavell a l’hora de calcular el nombre exacte de participants. Algunes baixes i altes d’última hora i el fet que se’ns ajuntin uns quants al mateix punt de partida a la Pobla, contribueix a que els meus intents de recompte hagin donat una “forquilla” d’entre 25 i 31 ànimes, per a perplexitat sobretot de les dues noves incorporacions al grup, la Glòria i el Pere. Finalment, amb el suport gràfic de les fotos fixo la participació en 27, enmig de la diversió i la gresca de la resta de la colla. Miraculosament no vam perdre ningú pel camí.

Anècdotes a banda, la ruta ha tingut dues parts ben diferenciades: La vistosa i gradual pujada fins el Catllaràs, seguint el PR-C-52, passant pel monestir de Santa Maria de Lillet i per la capella romànica de Sant Miquel, de planta rodona, petita i única, amb un encara més diminut absis semicircular, on aprofitem per esmorzar.

Continuant l’ascensió arribem al xalet de Catllaràs. Punt de parada obligatori. El xalet, d’estil modernista, va ser construït per a allotjar l’equip directiu de les mines de carbó (i el seu servei). S’atribueix el seu disseny a n’Antoni Gaudí, que també va crear els jardins Artigues (accessibles des de la Pobla amb el trenet miner ara reconvertit en turístic). Després del tancament de les mines, el xalet va romandre abandonat durant molts anys i s’hauria acabat degradant del tot si el Servei de Colònies de Vacances no l’hagués recuperat amb una rehabilitació que no arribà a ser una restauració en tota regla.

Actualment, se n’ha recuperat l’aspecte original, amb el seu tret més distintiu: la doble escalinata exterior d’accés al primer i segon pis, i amb el reeixit revestiment de còdols de riu de tota la part baixa.

Des d’aquí, el següent punt d’interès és el mirador del Roc de La Lluna. Un dels més espectaculars de Catalunya (si més no, dels que jo conec). Al davant nostre es desplega, com un meravellós pòster en tres dimensions, quasi tot el Prepirineu català de les comarques barcelonines i gironines: la serra d’Ensija, el Pedraforca, imponent i visible durant tot el recorregut inicial, el Cadí, el Moixeró, La Tosa d’Alp i el Puigllançada, la serra del Montgrony, així com part del Pirineu oriental, Puigmal i part de l’olla de Núria inclosos, emblanquinats per les primeres nevades, en un dia d’una claredat perfecta, que ens deixa enlluernats.

Amb recança d’abandonar el mirador, retornem a la pista principal i passem pel que resta d’una antiga entrada de mina amb xemeneia a peu de camí.

Deixem la pista i ens endinsem a la Devesa Jussana per contornejar el roc de la Mare de Déu. La proposta inicial era enfilar-nos-hi, aprofitant que està ben equipat. Però, atès que som una bonica multitud, hi renunciem, per tal d’evitar de convertir l’ascens i descens en una experiència com la de l’esglaó Hillary de l’Everest. Som al prat anomenat del Joc de Pilota, batejat així pels directius anglesos de les explotacions mineres, que l’usaven per al seu esbarjo. I aquest sí, confirma el meu antic record idealitzat, amb la forma i les dimensions justes i sorprenents d’un petit camp de futbol.

Sortint del prat, recuperem la pista i trobem l’encantador Prat Gespedor i la font del mateix nom on aprofitem per “abeurar” una aigua geladíssima.

La segona part comença després de deixar el Pla de Catllaràs. Canviem el PR-C-52 per un camí que, escolant-se entremig del Pedró (màxima altura de la serra i d’escàs interès), i el Serrat de l’Amorriador, ens enllaçarà amb el GR 241.

Del paisatge reclòs en petites valls tancades per les parets dels rocs, se’ns obre tot d’una el panorama sud al complet, amb la inevitable silueta de Montserrat, el Montseny, etc.

Amb un últim esforç que s’ho val, pugem al Puig Lluent. La bonança ens convida a “entaular-nos-hi” per dinar, tot fruint d’unes grans vistes obertes a nord i sud, sense boires ni núvols que ens les enterboleixin.

La digestió la fem baixant per boscos diàfans, nets de matolls. Recorden camps de golf, només que, en lloc de segadores de gespa, és el constant rosec del bestiar el que dóna a aquests prats el seu aspecte impecable i insòlit.

El fred ha despullat quasi per complet els faigs i ens ha privat de l’espectacle dels boscos daurats. En trobem unes mostres residuals més avall. Amb tot, el corriol de baixada és un plaer per als ulls i ens deixa a la pista que ens acaba de dur a l'exigua població de Sant Jaume de Frontanyà. Hi arribem amb les últimes llums del dia, que encara ens permeten admirar la seva notable església, joia del romànic català.

Quan el GPS ens proporciona les dades de la distància recorreguda i el desnivell positiu fet, ens costa de creure. La ruta ha estat tan agradable i vistosa, tan variada i, en alguns trams, espectacular, i l’ambient tan distès i festiu, que quasi no hem sentit la fatiga que correspondria (potser no puc parlar per tothom, és clar). 

Les dades prosaiques:

Tipus de ruta: Travessa.

Distància recorreguda (segons GPS de wikiloc): 21,5 Kms.

Desnivell positiu: 1.052 m.

Desnivell negatiu: 816 m.

Altitud màxima: 1.696 (Collada del Pla de l’Orri).

Participants: 27 (segons el darrer recompte).

Òscar Pàmies (15/11/2025)