Dissabte tretze de juny, tretze excursionistes a punt per anar als cingles de Bertí. És la primera sortida després del confinament i la il·lusió per reprendre el contacte amb la natura i per caminar plegats es nota en l’ambient.

Fem carretera cap a l’Ametlla del Vallès distribuïts en quatre cotxes. Arribem al santuari de Puiggraciós, situat en un entorn que Raimon Caselles va descriure així “... que hermós que és tot això, enmig de la mateixa feresa!” Aquest és el nostre punt de partida, però abans esmorzem.

Des de bon començament el paisatge se’ns mostra generós, obert. Veiem al fons el Tibidabo, Montjuïc i Barcelona i si enfoquem la vista cap a un altre punt distingim Sant Llorenç del Munt, a sota Sabadell i Terrassa. Algú ens ensenya el Montseny. Aquest primer tram és una classe de geografia.

De seguida trobem els cingles que ens acompanyaran bona part del dia. Són imponents, fan respecte. Paisatge esplèndid. Miris on miris tot és verd, de tots els tons del verd. És la primavera i les pluges dels últims dies han fet la seva feina.

Hem començat caminant per una pista, més endavant l’hem deixada per agafar un caminoi enmig d’alzines i aquest combinar senders pel bosc, pista més oberta i camins vora els cingles ha estat una tònica de tota l’excursió. A vegades no és fàcil saber cap a on hem de tirar però anem ben guiats per la Rosa M. i ens en sortim de totes.

Al cap d’una estona de caminar hem trobat una balma força interessant i tot seguit un pedrot pla que sobresortia damunt del camí i on ens hi hem enfilat per fer-nos fotos.

Fa un dia esplèndid. Caminem tot xerrant i mirant a banda i banda, és ple de flors per tot arreu. La ginesta encara és groga i el Jordi recita els versos de Maragall: “La ginesta altra vegada / la ginesta amb tanta olor! / És la meva enamorada / que ve al temps de la calor.” I pas rere pas ens acostem a La Trona, roca grossa que sobresurt de la cinglera, la veiem de lluny i ens impressiona. Al cap d’una estona hi serem al cap de munt. Quines vistes i quina sensació de ser dalt d’una talaia!

Quan baixem de La Trona és la una del migdia, l’hora de dinar. Fa el temps ideal per gaudir d’un àpat de carmanyola. Trobem lloc a tocar d’una casa, alguns s’hi entaulen i tot. Passem una bona estona, sense pressa.

Continuem el recorregut cap a Sant Pere de Bertí. En aquest moment ens adonem que l’excursió no serà de quatre hores, com era previst, perquè ens queda força tros per fer. Arribem a una casa on som ben rebuts, ens ofereixen aigua i conversa. Aquí tenen un rellotge de sol amb un escrit a sota que diu: Pels camins del cel / el sol va fent via. / Mira quina hora és / i aprofita el dia.

Nosaltres aprofitem el dia però ens estimem més no mirar quina hora és perquè comencem a notar el cansament a les cames. Si havíem de fer vuit quilòmetres fa molt que els hem deixat enrere i si eren quatre hores de ruta ja en portàvem alguna de més. S’ha de dir que el bon humor no ens ha abandonat mai.

Passem per el Clascar, un edifici d’origen antic que ha sofert canvis arquitectònics i que ara és una ruïna.

Els últims quilòmetres els fem per una pista de terra per on hi poden passar cotxes, envoltada de bosc a més no poder, és el grau Mercader que ens durà fins al Santuari.

Una excursió circular i una excursió “rodona”. Tinc la impressió que tothom ha gaudit del dia i de la companyia.

Conxita Güell

Altres