Malgrat que la previsió era de bon temps, quan sortim de Barcelona ja hi ha algun núvol i com més ens apropem al Montseny, mes n’hi ha. Amb l’esperança que s’aclarirà quan s’aixequi el dia, parem a esmorzar a l’Àrea del Montseny de l’autopista.
Després d’esmorzar, seguim cap a Sant Celoni per agafar la carretera de Santa Fe. Tot pujant ja ens adonem que d’aclarir-se res de res. Ben al contrari, aviat entrem a la boira, que més o menys espessa, ens acompanyarà fins a Santa Fe, on ens deixa l’autocar.
Comencem la ruta per un caminet asfaltat fins a Can Lleonart i a partir d’allà ja entrem a la fageda que ens acompanyarà durant tot el dia.
La caminada és agradable, amb pujada suau i camí ben ample. Al cap de poca estona, deixem a la dreta el camí que va directe cap els Empedrats i seguim pujant pel que mena al Turó de Morou. En una marcada corba a la dreta hi ha l’opció de pujar en pocs minuts a les roques de La Cornera, punt amb molt bona panoràmica. Malgrat que amb la boira hi ha poques probabilitats de tenir bona vista, uns quants ens hi enfilem, mentre d’altres prefereixen esperar al camí.
El lloc és bonic, entre grosses pedres que sobresurten del bosc, però de vista... res, només boira!! Aviat tornem a ser al camí i seguim pujant, ara amb algun tram més costerut, però sempre dins de la magnífica fageda, amb amplis espais entre els grans arbres, que comencen a brotar amb un color verd tendre preciós, que contrasta amb el terra cobert de fullaraca.
Aviat el camí arriba a un petit collet, que separa el turó de Morou de l’Esquei de Morou. Fem una paradeta de relax i mentre uns descansen, d’altres pugen fins a l’Esquei, punt rocós abocat cap a la vall d’Arbúcies, però malgrat alguna ullada tímida de sol, tampoc es veu gran cosa.
Uns altres decidim pujar al Turó de Morou, també molt proper, una mica mes alt que l’Esquei, però sense gens de vista, ja que està cobert de bosc. Dalt del cim també hi ha un munt de roques, on ens enfilem per fer fotos.
Un cop tots al collet, emprenem el camí de baixada. La boira ens embolcalla de nou i el bosc pren un aspecte fantàstic. Seguim avall fins a arribar al tram dit dels Empedrats, on el camí passa sobre unes grans llastres de pedra. Seguim per un tram de baixada més dreta, i després el camí ja s’aplana, fins arribar la presa del Pantà de Sta. Fe, que amb el dia emboirat presenta un aspecte mes d’hivern que no pas de primavera.
Seguim pel camí que voreja el pantà i després la riera que hi desemboca, per acabar en una pujadeta fins a Santa Fe.
Hem arribat molt d’hora, i ens cal fer temps per no anar massa aviat al restaurant. Així que seiem una bona estona i també ens parem a badar amb les grans sequoies que hi ha al costat mateix de d’aparcament.
Finalment agafem el bus fins a Campins, on tenim reservat el restaurant, que ens espera amb una gran taula ben parada, on hi cabem tots 25 i mentre ens cruspim un àpat bo i abundant, fem petar la xerrada, comentant la sortida i “reflexionant”.
A l’autocar, camí de Barcelona, les reflexions han continuat, malgrat que alguns poc conscienciats, ho aprofitaven per dormir!!!
27/04/2019 ROSA MARIA SOLER