Plou. Són dos quarts de nou i enfilem l’autovia cap a Garraf. Un dels companys ens informa, des del llit estant, el que ja sabem: Que plou, que la tecnologia mòbil és una meravella i que no vindrà. Però aquest cop no tornarem amb les mans buides...

El Toni Rocias ja porta un pla B per si no podem fer l’avenc del Penya-segat de la Falconera. Però al arribar al mirador de la carretera el cel fa una treva i l’aprofitem per canviar-nos, fer un mos ràpid i anar cap a la boca de l’avenc.

Això no és un avenc! Això és un quadre de Dalí! Sota un cel carregat de núvols fantasiosos i amenaçadors, més propi d’una pel•lícula de Kubrick que del massís del Garraf, s’obre la boca de l’avenc. Boca? Però si és un balcó envoltat de margallons, esparregueres i alzines obert al mar! Un avenc que mor en el mar! La vista és romàntica: Les tremuges de Vallcarca queden empetitides pel plom dels núvols, un raig de sol s’escola entre els castells del cel i il•lumina un estol de barquetes de vela lleugera davant de la bocana de joguina del port del Garraf, la mirada, quan vol escrutar les anfractuositats de la cavitat, queda subjugada per l’anar i venir de les alegres onades que arriben a saludar la mola de la Falconera.

Mirem d’enganyar el fred a base de bromes i acudits mentre el Toni, el Marc i l’Eric preparen el material i la primera instal•lació per al descens. El seu capteniment denota el mestratge que confereixen molts anys d’experiència, la desimboltura amb que es mouen ofereix una falsa impressió de cosa fàcil (i no ho és), mentre el “professor” Ramon va fent centenars de fotos a l’hora que competeix amb el “president” Jordi a veure qui explica més anècdotes.
Baixem el Toni, el Marc, el Jep, el Ramon, el Jordi, jo i l’Eric, per aquest ordre. Les veus s’aquieten, les bromes descansen, afloren els monosíl•labs, la coordinació es fa mestressa de l’ambient, l’enginy es concentra en les maniobres. Un error pot tenir males conseqüències.

La sensació de baixar un avenc en plena llum del dia és estranya. No cal encendre el llum, i quan sembla que es vol fer fosc de cop i volta s’obre un finestral. Renoi quin esvoranc! Un marc immens de pedra negra, grisa i ocre cenyeix la nostra mar, blava, brillant, que fuig fins a la llunyania fent volar cap el cel un parell de mercants adormits.
Arribem al terra, eufemisme d’un pendent de sorra traïdora que si la deixessis fer et llençaria al mar amb el mateix desinterès amb que les gavines deixen anar un excrement quan aixequen el vol. Amb compte en acostem al llavi jussà d’aquesta ciclòpia i esdentegada boca que vol cridar més que la mar. Il•lusa! Si no podràs mai, per més que et badis, imitar el respecte que imposen aquests retrunys de fera lligada que deixen anar les onades. Escometen amb ràbia la cova de la Falconera sota els nostres peus, reneguen i se’n tornen tristes cap a l’horitzó al constatar que l’aigua que surt de la doll és morta, inflada de metà i dioxines.
Plou. Grandiós espectacle per a uns privilegiats humans massa diminuts en una llotja massa gran. El soroll de l’aigua sobre l’aigua ens deixa bocabadats una bona estona.
La música minva i deixa pas al silenci, és hora de tornar.

Bescanviem el fred per la suor. Què ho fa que mai estem prou entrenats? Els esforços es minimitzen gràcies a la precisió de les maniobres. Treballen les cordes, el bloquejadors de pit, els punys i estreps, els “pantins”, els mosquetons, els fraccionaments, els ancoratges, les bagues ... la tècnica, molt elaborada i ben estudiada, ens remunta amunt. La coordinació torna a fer-se càrrec de la situació, cada un pren el paper que li toca en aquesta representació i a poc a poc tornem, no cap a la superfície com seria habitualment si no cap al balcó dels afortunats.
Recollim i en un moment som als cotxes.

Pel camí de tornada ja planegem la propera sortida però a poc a poc la conversa va emmudint. El pensament es queda aturat sense poder discernir si avui hem estat en un avenc, en el mar o en el cel.

Pere Palau