Aquests dies de confinament i teletreball són un bon moment per mirar els llibres i les guies que amb els anys hem acumulat en les lleixes de casa nostra. Són dies de recolliment, i que cadascú els aprofiti com vulgui. Els qui mai ens desfem de res i ens agrada l’olor del paper vell podem passar hores remenant i fullejant llibres. També hi ha els mapes de l’Alpina, segats pels plecs i amb les cobertes de cartó barat brutes i masegades per l’ús.
A casa hi ha molts llibres vells de muntanya. Del meu avi. Però també del meu pare, que era una rata de les llibreries de vell. Durant la postguerra i fins els anys setanta era fàcil trobar gangues interessants, i molts particulars, gent gran, que es venien la biblioteca per poder bufar cullera. Ressegueixo els lloms d’una lleixa i trobo “El primero de la Cuerda” de Roger Frison-Roche, la primera edició en castellà de 1942. L’obro i està dedicada per l’autor “à monsieur Vicenç Labarta avec mon meilleur souvenir” amb data del 21 de febrer de 1948.
Els llibres més antics són els d’Arthur Osona, editats pel Centre Excursionista de Catalunya a finals del segle XIX. Però són els volums “Pirineu Català” de Cèsar August Torres, publicats entre 1902 i 1924, els que mereixen una menció especial. A C. A. Torres li hem de reconèixer el mèrit de ser el primer pirineista català amb tots els ets i uts i un gran esportista -va tenir deu fills-. Va presidir el CEC i l’entitat que el va precedir, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, així com la Lliga Excursionista, predecessora de la FEEC. Les seves guies “Pirineu Català”, inicialment publicades per la Tipografia “L’Avenç”, estaven profusament il·lustrades amb fotogravats, i cadascuna contenia un mapa de la zona. Els itineraris estaven minutats de manera rigorosa i la seva prosa, plena d’èpica, enaltia el sublim amb una poètica que ara ens deixa baldats: “El Cadí mostra paorosa sa gegantesca carcanada”, o “... ab llur engranall de rompudes arestes, davassalls de pedres, trossejats penyals y aspres escorrancs, recons y barrancades...”, o senzillament quan parla de la “bellesa mascle” de les tarteres.
A partir de la segona meitat dels anys cinquanta ja van començar a arribar les guies modernes del CEC. Agustí Jolís, Mª Antònia Simó... I en els setanta “Hielo, nieve y roca” de Gaston Rebuffat, un llibre de culte en el que format, fotografia i text es combinaven en una edició innovadora. O Patrice de Bellefon, que incitava als pirineistes més capaços al periple de les vies més atrevides dels Pirineus. A partir d’aquí la llista és interminable.
-Digues bona tarda al senyor Labarta. Quan em recollien al Montessori del carrer d’Ataülf, llavors un carrer de llambordes grosses i desiguals, amb els baixos ocupats per tallers de tota mena i amb l’habitatge a la rebotiga o a l’altell, enmig de la simfonia dels aparells de ràdio i les converses dels veïns apareixia aquella figura discreta: -Digues bona tarda al senyor Labarta. I aquell homenet prim, amb barret i un abric gastat em saludava i li donava al meu pare, lligats amb un cordill, un munt de butlletins del CEC enquadernats i llibres d’excursions. La biblioteca de la seva vida venuda metre a metre per sobreviure, i dins de cada llibre una part de la nostra vida i de la vida dels altres.
Jordi Calafell