Solitud és la gran novel·la de Caterina Albert i Paradís, l’escriptora que signava les seves obres amb el pseudònim ‘Víctor Català’. Escrita l’any 1905, està considerada un exponent del Modernisme literari. Avui és una obra cabdal de la literatura catalana i, m’atreviria a afirmar, de la literatura universal.

Us la recomano ferventment. Em vaig decantar per la seva lectura pel títol -molt adient en temps de confinament-, i perquè havia llegit Solitud de molt jove i em semblava que n’havia de fer la lectura adulta. El motiu de compartir-lo amb vosaltres, no només és per la seva excel·lència, sinó també pel protagonisme de la Muntanya, en majúscula, al llarg de tota la novel·la.

L’argument no us el penso desvetllar. Només us avanço que és un drama rural en tota regla. Narra la història de la Mila qui amb el seu marit Matías s’instal·len a viure i tenir cura d’una ermita dedicada a Sant Ponç que es troba situada en un punt recondit d’alta muntanya. L’ermitana viu envoltada d’homes: el marit –“tan gandul, tan fred, tan somort”-, un pastor que habita a l’ermita durant els mesos de bonança mentre té cura de les ovelles, i en Baldiret, un marrec que li fa companyia.

La novel·la és extraordinària per la seva exquisida qualitat literària. Caterina Albert domina de tal manera la llengua catalana que us recomano tenir un diccionari ben a prop durant la lectura si voleu gaudir de la riquesa de la vostra llengua. És espectacular. A més, cada personatge té la parla que li correspon pel seu lloc d’origen i classe.

Però és que la novel·lista fa malabars amb les descripcions. Caterina Albert és una narradora brillant que s’atura en cada detall per evocar-ne una imatge tan ben descrita que se’ns fa visible mentre llegim. La lectura de Solitud és una experiència sensorial increïble. Olorem les aromes, escoltem tots els sons, arribem a degustar els aliments i a palpar totes les superfícies. Si em permeteu, deixeu que mencioni el capítol ‘La festa de les roses’, un esclat de sensacions per descriure l’aplec dedicat al patró de la contrada, Sant Ponç, celebrat amb passió i devoció per tots els vilatans que es desplacen a l’ermita. Una autèntica orgia d’emocions i agitacions.

I com us deia, la Muntanya hi és omnipresent. El primer capítol -‘La pujada’, que per cert es pot llegir online a la revista digital Catorze- ja us farà sentir que ascendiu amb la Mila cap a l’ermita. Hi sereu, no en tinc cap dubte, i rememorareu altres ascensos de la vostra llarga vida d’excursionistes. ‘El Cimalt’, el tretzè capítol de Solitud, és un altre homenatge al muntanyisme que us permetrà tornar a trepitjar tants i tants indrets i paratges de la vostra biografia.

He après en un article publicat per la UOC, que Caterina Albert quan descriu la Muntanya i li concedeix la categoria de protagonista, té una referència molt clara al cap que prefereixo no desvetllar-vos (absteniu-vos de consultar aquest article fins després de la lectura). Que cada lector/a revisqui en les paraules de Víctor Català el paisatge que més s’avingui a les descripcions de l’escriptora i gaudirà encara més d’aquesta gran novel·la.

Llegiu Solitud els que encara no ho heu fet. Animo a rellegir-la als que no la teniu prou fresca si, amb una mica de sort, reposa en alguna prestatgeria de la vostra llibreria. Si no compteu amb un exemplar, correu a adquirir-ne un quan acabi el confinament. Bona lectura.

Mònica Muñoz-Castanyer

Altres