La ruta comença, després de deixar enrere Sant Hilari Sacalm, en un indret decadent i encantador, a peu de carretera, pels volts del Balneari de la Font Picant. L’únic però, a criteri d’alguns participants, que no hi ha cap indici de bar, cantina o fonda per entonar-nos amb un bon cafè. Però és que, a veure, estem parlant de la secció Semprepodem, on es valora l’esforç i la renúncia als plaers mundans.

De tota manera, l’excursió ens ha estat anunciada com d’escassa dificultat malgrat la llargària de l’itinerari, amb un modest desnivell positiu i un xic més de desnivell negatiu, per camins molt transitables, a través de boscos, cosa que ens ha de permetre fruir a "tutiple" de la tardor i de la seva coloració agraïda i, en trobar-nos a les Guilleries, també fruirem de grans contrastos, zones humides i altres de més eixutes; zones càlides i zones gèlides; boscos antics d’arbres altíssims i boscos joves; castanyers, pins, roures, avets, algun auró, algun faig...

Després de la parada de rigor per esmorzar, a l’emboscada ermita de Sant Francesc, ens regalem una pujadeta per un barranc relliscós, no del tot necessària, per posar la nota aventurera i, de passada, per augmentar la quota de desnivell.

Poc després d’assolida la «cota màxima» al coll de Querós, l’excursió es converteix en una llarga i plàcida passejada en descens, amb la tranquil·litat afegida de saber que, a l’any i al segle que vivim, no ens sorprendrà cap saltamarges hereu de Joan Sala.

La ruta que ens ha preparat la Rosa Maria és una ocasió magnífica per a la introspecció reflexiva però l’acabem aprofitant per endegar tertúlies de bosc, menys banals i més plàcides que les tertúlies de bar (o les televisives). I això, no només gràcies a la inspiració que ens proporciona l’escenari acolorit i canviant, sinó també perquè, com sostenia Kierkegaard, el millor per pensar és caminar i la millor velocitat per fer-ho són 4 kilòmetres per hora (els trails runners i els ciclistes no saben el que es perden, o potser sí).

Interrompem la tertúlia forestal per a una visita breu i obligada a la casa on va viure el bandoler Serrallonga. Comprovem in situ el treball de rescat que exerceix la vegetació un cop els humans abandonem les nostres pretencioses construccions. 

Mentre trepitgem l’amable catifa feta de fulles caigudes (un extraordinari catàleg botànic), clofolles de castanya, herbes aromàtiques i pedres es van formant animades converses per grupets.

Només algunes mostres recollides pel camí:

El canvi climàtic, il·lustrat de forma dramàtica en arribar a les envistes de l’ex-pantà de Susqueda.

Evocació de paratges llunyans com les Canàries, Ordesa, Riglos, la serra de Segura, etcètera.

Una detallada i molt convincent ponència sobre les bondats de l’espeleologia, a càrrec d’en Lluís Tortajada.

I no podia faltar l’alegre polèmica sobre la conveniència de fer una excursió amb barbacoa al final i si el caràcter de la secció Semprepodem ha de preservar el seu caràcter espartà i auster.

Uns badem més que altres i això fa que el grup es dispersi al llarg del camí, amb un moment de màxim escampall en el darrer tram de la ruta, quan remuntem, a un altura vertiginosa, la vall que havia ocupat l’embassament de Susqueda. En els mapes encara apareix una vistosa taca blava, que evoca moments d’esplendor pluvial. Actualment és el mateix riu Ter el que apareix, tal com havia estat durant segles. El paisatge ja ha començat a recuperar, de manera potser definitiva, el seu aspecte antic per a dissort dels assedegats ciutadans. Ha aflorat el poble de Querós (del qual habitualment sols es veia l’església a tocar de l’aigua) amb el seu pont antiquíssim, i l’antic camí del Collsacabra, a tocar del riu, perfectament conservat, després de dècades d’immersió. I illes han tornat a ser turons, com el del Mal Sopar.

La presa de Sau marca el final de la ruta, amb un to solemne, quasi faraònic.

No sé si tothom estarà d’acord. El moment més memorable: Lluís Tarruella posant per a la posteritat repenjat a la pala d’una excavadora groga abandonada en el bosc.

Finalment, per als amants de les estadístiques:

Distància recorreguda: Entre 23 i 21 kms  (12 Kms. segons la Guàrdia Urbana de Sant Hilari Sacalm). Desnivell positiu entre 901 i 473 (250, segons la G.U) i negatiu entre 1152 i 781 (400 segons la G.U.). Vista aquesta escandalosa disparitat, recomano el retorn als honestos i rupestres curvímetres i als mapes de l’Alpina. Mai fallen (bé, en realitat sí que fallen, però proporcionen estones d’esbarjo incomparables).

La velocitat mitjana: 4,6 km/h, donant la raó a Kierkegaard.

Socis participants: 23

Òscar Pàmies (18/11/2023)